Als Països Catalans tenim una gran tradició de gins, començant pel gin Xoriguer de Menorca, el clàssic Giró per als còctels, etc. També tenim ginebres premium, amb graduació entre 40 i 43 º, fetes a base de cereals o arròs: Gin Cat, Tann’s, Akori, Only 0 , etc. I algunes s’exporten amb èxit.
La ginebra, o gin, és una beguda espirituosa amb una història interessant. Creada a partir de la maceració de baies de ginebre i aromes de botànics (herbes aromàtiques i altres plantes), que intervenen en la seva elaboració. El gin és la beguda espirituosa aromatitzada, en efecte, amb baies de ginebre i altres aromes, la graduació mínima és de 37,5% vol. La planta que dona el fruit, el ginebró, és molt corrent als boscos de Catalunya. Tot i que es tracta d’una beguda que ha viscut una nova època daurada i que sempre s’ha associat a Anglaterra, la veritat és que la ginebra va ser inventada per un metge holandès a mitjans del segle XVII, el doctor Franciscus Sylvius. El seu objectiu era trobar un remei que ajudés a netejar les toxines de la sang, eliminar els càlculs biliars, guarir els trastorns renals i prevenir els atacs de gota. Va descobrir que el ginebre, ric en potassi, aconseguia aquests efectes. I encara que va néixer en una farmàcia, com molts licors, no trigaria molt temps a ser servida en els bars, convertint-se en una beguda molt popular, preparada sola o combinada.
El Negroni, el favorit d’Orson Wells; el Gimlet, el còctel per excel·lència de la novel·la negra, o el refrescant Gin Mule són alguns dels còctels més emblemàtics a força de ginebra, sense oblidar el Gin Fizz, i l’enormement popular Gin Tonic. De fet, la seva marcada personalitat l’ha convertit en un dels destil·lats més demandats i distingits del món. Però en els seus inics, al Regne Unit, era considerada una beguda vulgar, pròpia de la classe obrera… Més tard, fins i tot la Reina Isabel s’hi va aficionar!
Com dèiem, la ginebra és d’origen neerlandès. Durant la guerra dels Trenta Anys, es diu que els soldats taronja bevien gin, que els anglesos van batejar com “coratge holandès”, per l’ànim que infonia en la batalla. Els tractats holandesos sobre l’alquímia del segle XIII ja recollien aquesta idea de gallardia lligada a la ginebra: “Fa els homes oblidar la tristesa i torna seus cors feliços i valents”.
Gairebé quatre-cents anys després, segueix sent una beguda valenta, salvatge i amb caràcter, no apta per ànimes càndides, que els monjos italians van crear com un medicament per lluitar contra la pesta bubònica i que ha evolucionat fins a esdevenir un dels destil·lats més demanats a tot el món. La seva marcada personalitat la converteix en el glop preferit de Rick Blaine, l’icònic personatge que va encarnar Humphrey Bogart a Casablanca i que barrejava amb suc de llimona, xarop i xampany (la recepta del llegendari French 75). La ginebra, com la “oscaritzada” pel·lícula, mai passa de moda: sempre està i se l’espera, mai cansa. Sempre ens quedarà la ginebra!
El gin menorquí
Menorca va estar sota dominació britànica des del 1713 fins el 1802. La influència anglesa a Menorca és indubtable i perceptible encara avui en dia, i es veu reflectida en la gran popularitat que té la ginebra entre els menorquins, tant en consum com en identitat cultural. Forma part de les festes, sobretot en begudes com la Pomada, amb llimona. Durant la dominació britànica a Menorca es va començar a produir ginebra adreçada als soldats britànics que hi estaven destinats. En un principi, la ginebra s’elaborava a partir d’aiguardent obtingut per la fermentació de cereals, seguit d’una posterior destil·lació i aromatització amb ginebrons (Juniperus communis). Se li addicionaven també altres ingredients com ara llavors i grans de celiandre, arrel d’angèlica, comí, canyella, pela de taronja, etc. El gin de Menorca es fa amb un alcohol d’origen vínic, en lloc del procedent dels cereals. Aquest toc mediterrani, juntament amb algunes herbes aromàtiques, dona al Gin de Menorca el seu caràcter i personalitat. El gin es començà a elaborar a Menorca per satisfer la demanda dels anglesos però va passar progressivament a ser valorat i consumit pels illencs, de manera que va sobreviure a la desocupació dels consumidors originals. Ara forma part de la història, del gust, dels costums i de les celebracions dels menorquins i, per extensió, de molts d’habitants de les altres illes. El 1997es va aprovar el reglament de la Denominació d’Origen.
En els últims anys ha sorgit amb molta força una tendència foodie relacionada amb la ginebra que consisteix a combinar gintònic amb hamburgueses gourmet. La ginebra té alguna cosa d’alquimista, harmonitza elements molt dispars, potenciant sabors com el de les cloïsses, les navalles o musclos, i el de peixos blancs com el lluç o el bacallà. També es marida amb preparacions japoneses com el sashimi de tonyina vermella o el tataki.
Gintònic
La reina mare anglesa solia demanar la seva beguda preferida d’aquesta manera: “A aquesta vella reina li agradaria prendre un gintònic“. I no lleuger, sinó que, per contra, solia demanar que l’hi preparessin amb 9 parts de ginebra i una part de tònica. Va morir als 102 anys. Però també hi ha una altra figura molt longeva que tots coneixem a la qual li agradava gaudir d’un bon gintònic. Estem parlant de Winston Churchill, que solia dir: “Aquest combinat ha salvat més vides que tots els metges de l’imperi”. Podríem dir llavors que el gintònic allarga la vida?
Per la seva banda, la tònica també va néixer com a medicament, concretament per baixar la febre, alleujar els dolors i com a cura per la malària. L’any 1630, la Comtessa de Chincho s’havia curat de la malària prenent quinina, que a més d’alleujar els dolors, aporta energia a l’organisme.
No obstant això, no va ser fins al segle XIX quan tots dos medicaments es van unir per primera vegada. En plena època imperialista, els britànics donaven quinina als seus soldats per curar la malària, però el seu sabor era tan amarg que, fins i tot barrejada amb sucre, la seva ingesta resultava molt desagradable. Per això, els britànics van pensar en barrejar-la amb alcohol perquè els soldats la prenguessin de millor grat. D’aquesta manera, aquesta beguda medicinal acaba socialitzant i arribant al nostre país quan els anglesos van envair l’illa de Menorca.
Tot i que el més habitual a casa nostra és prendre’l a la nit, o a mitja tarda, a Anglaterra es pren com a aperitiu o just després del dinar, pràctica que, de fet, ja hem adoptat.
Òbviament el gintònic, com qualsevol altra beguda s’ha de prendre amb moderació i, d’aquesta manera, podem obtenir múltiples beneficis: cura penes i alleuja tensions i estrès, però també aporta molts beneficis. Es diu que és digestiu i alleuja els dolors d’estómac, va bé per a la menstruació, també per a les infeccions urinàries i afavoreix el funcionament dels ronyons. Combat la tos, la grip i el refredat.
A causa del seu poder analgèsic i antiinflamatori, la ginebra és un bon remei casolà quan patim de lumbàlgia o d’altres dolors musculars i articulars. És diürètic i ajuda a eliminar líquids. Però el seu principal valor és que és una beguda molt agradable! No penseu, doncs, que és una panacea, beveu-al amb moderació. La ginebra conté baies de ginebre que són conegudes per les seves propietats diürètiques, depuratives, relaxants i tonificants, que afavoreixen l’eliminació de toxines. Però també conté cereals com l’ordi, que és digestiva i laxant, ja que aporta fibra, afavorint el bon trànsit intestinal, a més de reduir els nivells de colesterol i sucre en sang. Fins i tot compta amb unes substàncies anomenades proteasa-inhibidors que ajuden a combatre el càncer en el tracte digestiu. Però això últim ja em sembla exagerat i millor no fer-ne cas. A més d’aportar menys calories que altres begudes alcohòliques, el gintònic no té gens de greixos ni colesterol.
GINTÒNIC
Els grans còctels se solen associar a un personatge famós, real o de ficció. Així tothom identifica el Dry Martini amb James Bond. Pel que fa al Gintònic, era una de les begudes de Winston Churchill, el gran polític anglès que va dir -i no s’ equivocava- “Spain is different”.
El gintònic és un dels còctels més populars actualment, però quin és el millor gintònic? És una qüestió gairebé metafísica, que sempre ha preocupat els bàrmans. La meva experiència és que, a vegades, el millor gintònic es el que es fa amb gin ordinari, en got llarg, amb llimona, sense miraments… Però compartit en una sobretaula en un ambient d’amistat. Ara bé, si en vull gaudir com un paler més solitari, la meva proposta és diferent, i em baso en el meu propi gust i en els bons consells de savis bàrmans que coneixen l’ofici.
Ingredients
1/3 de ginebra
Glaçons (fets amb aigua sense clor, millor mineral o depurada)
2/3 d’aigua tònica
1 pela de llimona dolça (llimona verda o llima)
Elaboració
Peleu la llimona verda i traieu la part blanca. Refregueu la pell a dins de la copa i a les vores, a fi que els olis essencials del cítric perfumin la beguda.
En una copa de còctel troncocònica, hi poseu els glaçons, fins a dalt; hi aboqueu el gin, separant una mica el coll de l’ampolla, a fi que s’oxigeni una mica. A continuació hi aboqueu la tònica en compte. Amb una cullereta llarga (fent servir el mànec) hi feu una lleugera remenadeta. Serviu-ho.
Notes
D’altres s’estimen més la proporció d’una part de gin i 4 de tònica, cosa també correcta.
La ginebra, a gust d’alguns, ha d’estar al congelador, i l’aigua tònica hauria de ser refrigerada, també segons aquests.
Hi ha qui hi posa suc de llimona, però cal tenir en compte que l’àcid cítric dissipa les bombolles de la tònica, i es perd una mica l’efecte màgic i espurnejant que té la beguda.
L’altra qüestió, que costa de fer entendre als “barers” (que no bàrmans; de fet, ja me n’he desdit) és que no s’hauria de servir en un got llarg, sinó en copa de còctel, en copa de baló i fins i tot en un got, però ample, no llarg.
Es pot decorar amb rodella de llimona -que és com es fa correntment-, o es pot fer servir una pela, i fins i tot una pela de cogombre, una cosa ja una mica més extravagant.
Marques, de menys a més: Beefeeter, Tanqueray, Bombay; London Gin, Seagrams; Martin Millers, Hendriks, Plymouth…
Tònica: Schweppes; Nordic Mist, Q-Tonic (Estats Units), Fever Tree…
Hi ha cambrers que preparen un gintònic especial sacsejant l’ampolla i fent-hi un petit forat amb una eina punxant: es produeix una explosió de bombolles, que hi ha gent a qui agrada.
Jo faig un ginttònic propi, sense llimona, fent servir Gin Xoriguer i adornant-ho amb un brot de fulles de menta.
N’hi ha de fantasia, amb cardamom, grans de cafè, una canó de canyella…. Joan Roca, del restaurant El Celler de Can Roca, també proposa una derivació del Gintònic, que és una gran troballa. Igualment se’n fan sorbets i gelats.
