En el sainet mallorquí Es rector de Son Pinyol (anònim, sembla que de principis del segle passat), reconstruït per Gabriel Janer Manila i publicat en Sexe i cultura a Mallorca: la narrativa oral i el teatre, hi ha aquesta conversa entre una prostituta i un client:
i quasi sempre me pica,
senyor meu, es foradell.
Davall un bell taronger
es virgo a mi m’esfondraren
i tant de gust me donaren
que boixadora em vaig fer.
Es qui es virgo me va rompre
era des més eixerits
de Sóller. Vint-i-dos dits
tenia la humana trompa.
Rector —Ni que fos un elefant.
Sollerica —Estimat, es meu bergant
bona trompa manejava
i ademés, un cap de fava
digne d’un contralmirant.
En el cançoner popular mallorquí també trobem un parell de quartetes:
Per un forat dels calçons
la mostrava, la mostrava.
—¿Això què són, es coions?
—No, Blaia, es cap de sa fava.
A devora un ametller
i a s’ombra d’una prunera,
una femella em va fer
sa pell de sa fava enrera.
De Catalunya, en transcriurem un sonet del cèlebre Rector de Vallfogona (1582-1623) dedicat ‘A la Majordoma del Autor, que pelant una fava una vetllada, li cayguè un tros de dent, que sols tenia en tota la boca’:
Sola una mija dent, que li restava,
De totas las demès à la mia Tia,
Ab la qual mil hazanyas emprenia,
l’altre nit li va caurer, pelant fava.
Turbas, y diu, molt enujada, y brava:
En fava tot mon mal cifràt venia,
Tallant desde la flor primera mia,
A fins esta penyora, que’m restava.
Jo detingui la risa, y à la Vella,
Consolantla, diguí: Que ab las genivas
Iguals, me pareixia mes graciosa;
Ço es, que m’ feya mes riurer; Pero ella,
Llançantla alegra entre las flamas vivas:
Maleyta, diu, la dent tan enfadosa.
Aquesta composició, escrita a l’estil d’epitafi, la copio del llibre d’Albert Rossich Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII:
Aquí jau un capità
de les bajoques pebrines,
Home de millors aïnes
que mai se puga trobar.
Quan los cucs veren entrar
tan disforme bescarsí
quiscú ne prengué un bocí
per la part que li tocava
de la grandíssima fava,
que excedia la d’un rossí.
Aquí jau, conforme es veu,
una cosa que mai viu:
home mort i membre viu,
i porta a la punta sèu.
Aqueixa fama alcançava
membre gros i grossa fava:
Príapo se n’espantà
quan d’ell vençut restà,
pus de palm i mig passava.
I a Barcelona també acostumen a plantar faves, segons la corranda:
Les noies de Barcelona,
totes tenen un hortet:
al bell mig hi planten faves
i a les vores julivert.
Hi ha així mateix una contribució alemanya al cançoner popular català, que va ser publicada en el setmanari Papitu del 10 de maig de 1916:
Das Rectourumkraj das Sant Celonium
von das fawas kom das punch,
thandebon kas kimhaskolthin
shelhasweghin kilometrem lluny das koul.
Que en vernacle i esporgada d’afegits ornamentals faria així:
El rector de Sant Celoni
té unes faves com el puny.
Tant de bo que els qui m’escoltin
se les vegin lluny del cul!
El 5 de juliol del mateix any publicaren el següent epigrama:
L’altre dia, a mi i la dòna
mireu lo que’ns va passar:
tot i tenint bona teca
no vàrem poguer dinar.
I això portant botifarra,
faves tendres i pebrots,
ous, tomàquets, i per postres
melons, i una figa i tot.
El 21 de març de 1923 aparegué aquesta quarteta:
A un que pelava una fava
li feia broma un tal Rull;
i així que el Rull no guaitava,
li clavà la fava a l’ull.
El 8 de novembre del 1933 van publicar aquest epitafi:
Jove, fresca i desitjada,
descansa en pau la Climenta.
Traspassà la dissortada
una trista matinada
d’un tip de faves amb menta.
Que prengui exemple el que sia
d’aquesta feta tan brava;
que les minyones, fent via,
no oblidin pas que avui dia
s’ha d’anar amb compte amb la fava.
L’11 de març de 1914 havien publicat un cuplet sense títol:
Un xicot va volguer vendre’s
tot un sac de faves tendres
i al posar-hi preu
un galifardeu
n’hi dava vuit rals o deu.
Prò un amic que l’apreciava
li va dir que tanta fava
no se la vengués
mentres n’hi dongués
aquell noi tants pocs calés.
I convence’l va lograr
perque aixís se va explicar:
—Si tres peles prens pel sac
no faràs cap benefici;
tant se val deixar l’ofici,
valga’m Deu! no siguis crac.
Si prens pel sac!
L’11 d’abril de 1917 aparegué un altre cuplet, amb ‘La Fava’ per títol:
L’Agustina era una noia
molt primeta i guapa,
prò d’allò més fava,
i rel·lacions amoroses
tenia amb un soci
que l’engatuçava.
El xicot en feia d’ella
tot lo que volía
perque era molt viu,
prometent-li amb gran cinisme,
que s’hi casaría
a l’entrar l’istiu.
Refrà:
La fava, la fava,
del seu novio en la paraula
confiava:
la promesa que li feia
ella se la creia
i se l’empassava;
la fava, la fava.
* * *
Els dos novios van anarse’n
per Pasqua Florida
a la Font Trovada,
invitant-la el molt vivales
a menjâ un xorisso
d’un pam de llargada.
La xicota es resistía
quant un troç va veure’n
tan fenomenal;
prò el promés va dir-li: nena
no passis cap pena
que no’t farà mal.
Refrà:
La fava, la fava,
del seu novio en la paraula
confiava:
la promesa que li feia
ella se la creia
i se l’empassava;
la fava, la fava.
* * *
De resultes d’aquell dia
va anar fent-se groça
la pobre Agustina,
alarmant-se la xicota,
que avans era magre
com una sardina.
El seu novio, a l’enterarse’n,
escorrent el bulto
molt formal va dî:
“No hi ha por, jo juraría
qu’és l’hidropesía
lo que deus tenî.”
Refrà:
La fava, la fava,
del seu novio en la paraula
confiava;
el pronòstic que li feia
la bajoca el creia
i se l’empassava;
la fava, la fava.
Lluís Permanyer va recollir una quarteta que va recitar Josep Maria de Sagarra un dia que es trobava fent una necessitat vora el far de Llafranc, a l’Empordà, i després la va publicar en Poemes satírics:
Pixo a l’abim:
al fons la mar blava,
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava.
Perquè no es queixi ningú hi afegirem també un parell d’epigrames satírics publicats en el setmanari valencià La Traca, el primer en el número de l’11 de febrer de 1922 i l’altre en el de l’1 de març del mateix any:
Miraba y vea molt be
l’efecte d’una picá
que una pusa en mig la ma
pegá a don Bartolomé.
Y el bon señor s’estrañaba
de que un bicho tan chiquet
puga, después del moset,
alsarte sempre la faba.
En calitat de cuinera
entrá a servir una chica
en una casa… molt rica,
sinse saber lo que era.
Per al vórela tan pava
li digue’l señor Bonilla:
—¡Cuant tingues que fer tortilla
yo te ficaré la faba!
Aquesta quarteta aparegué en el setmanari La Chala del 12 de novembre de 1932:
Una chica d’este poble
que en conte de minchar traga
diu que el millor mós que hiá
es el qu’es pega en la… llupia.
En el número de La Traca del 26 de febrer de 1921 es va publicar un conte curt que portava per títol ‘El sac de fabes’; el relat era molt semblant al del cuplet del Papitu que hem transcrit abans:
Lo més mal que li sap a una verdulera es que li toquen el chénero.
Si li toquen la lletuga, li manosechen les llimes o li palpen la tomata, se posa feta un lluquet.
Per aixó se armen tan grans escándalos en lo mercat.
El que compra no té dret a tocar res; en cambi ella igual toca la tabella com ompli el sac de fabes, y cuant tira a véndrelo vol que li donen una fortuna.
L’atre día un fondiste amic nostre li preguntá a una revenedora:
—¿Qué vols d’eixe sac de fabes?
—Sinc duros –contestà ella.
—Yo te donaré per el sac tres duros —replicá ell.
—No li fará mal la faba —retrucá ella.
Y tira d’así, tira d’allá, s’armá el escándalo número ú, hasta que acudí un monisipal y s’els endugué al repés.
En La Chala del 22 de juliol de 1933 aparegué una recepta de ‘Fabas a la valensiana’:
Ahora que s’acoesta la Feria y noestra capital s’omplirá de forasteros, conviene haser público este plato que li s’ha ocorrido a la Nasia, pa que los que lo tasten veyan qué bien condimenta noestra directora las fabas. Hay que escullirlas ni muy tiendras ni muy viejas. Las muy tiendras no satisfasen, y las muy viejas no plenan la pancha. Una vegada escullidas que estean ni fulas ni corcadas, con huevos duros, nabo y conejo del dia se confecsiona un guiso que dise volvamos.
Ahora, que hay que evitar las indigestiones, pa lo cual lo millor es sacarlas de la olla coando están pa amollar el suco ese que amuellan coando las ponen a bullir.
El famós sainet de Josep Bernat i Baldoví El virgo de Vicenteta (1845) comença així:
¡Recontrafotre qué feta
que m’ha pasat esta nit;
tenint la dona en lo llit,
m’hágut de fer la puñeta!…
Es el cas que ella roncava,
siga dormint ó desperta,
cuant me sá posat molt erta
la cabota de la fava;
yo al vore que me s’enpina,
li ha pegat cuatre calbóts,
pero en los caps de viróts
esta es mala medisina:
perque tot viviente sáp
que al palparli la pallorfa,
solta la fava la corfa,
y es transforma luego en náp;
y com del meu náp la fulla
té tan males condisións,
als cuatre ó sinc refregóns
m’há deixat la má á-remulla.
Yo á la dona despertava
buscantli apresa la cól,
al vore que al caragól
li anava caent la bava;
mes pesa com un baúl,
y per pronte que s’alsát
ya no-mes li han aplegat,
dos ó tres esguits pel cúl.
Per últim, i per no fer-ho més llarg, copiarem també una poesia publicada en La Chala del 4 de febrer de 1933; portava per títol ‘El robo de las favas’ i era d’un surrealisme esbojarrat:
Dulses fabas regaladas
y voladoras com nabos
en mi cuadra las goardaba
llumenosas como faros
pera ferlas botifarras.
Lladres malignos entraron
armados con caserolas,
jugando con lindos aros
las fabas qu’estaban solas
sin rechistar las gafaron.
Pucharon en somarino,
—a las trasas volador—
amagao en el camerino
del qu’es gran empinador
del barral pleno de vino.
Al gran roído astrepitoso
de la marcha del motor
m’han desperté cuant gososo
dormiendo en camas d’amor
roncaba cual ronca un oso.
Al enstante cuenta em dí
de qu’em faltaban las fabas
que goardaba para tí
cunto a la herba y al rosí
pera ferlas botifarras.
¡Oh, vil estupefasiente!
Esos lladres m’engañaron
dende los peus a la frente,
grandes lladras resultaron
d’esas que son mas calientes.
La quefa de la pandilla
contestaba al nom de Petra
tenía la mayor filla
—sostetoyendo una lletra—
de tota aquella pandilla.
A su fetillosa vos
todas las fabas gafaron,
yo no sé aón las ficaron
pos chemecs, bufits tan sols
por el aspasio crusaron.
Mentras tanto el somarino
s’esfumaba moy velós,
yo sin fabas em quedaba
con la cara feta un gos.
De la part occitana transcriurem aquesta cançoneta, recollida a la Provença alpina:
Mèstre Arnaud de Cotinhac
vende de favas
vende de favas,
mèstre Arnaud de Cotinhac
vende de favas
a bon mercat.
I La Madelon (coneguda a Catalunya com La Marió), és un interrogatori que fa un marit encrespat; està recollida al Vivarés i fa així:
—Onte as passat ta matinada,
Còrbro, mòrbro, Madelon?
Onte as passat ta matinada?
—Ero mas naa a massar de favas,
Mon Diu, grand Diu, mon marit!
Ero mas naa a massar de favas!
—E quauqu’un mai t’acompanhava,
Còrbro, mòrbro, Madelon?
E quauqu’un mai t’acompanhava?
—Qu’èra una de mas camaradas,
Mon Diu, grand Diu, mon marit!
Qu’èra una de mas camaradas!
—Las femnas pòrtan pas de barba,
Còrbro, mòrbro, Madelon?
Las femnas pòrtan pas de barba!
—Cò n’èra mas aube de moras,
Mon Diu, grand Diu, mon marit!
Cò n’èra mas aube de moras!
—Au mèi de mai i a gis de moras,
Còrbro, mòrbro, Madelon?
Au mèi de mai i a gis de moras!
—N’aviàm ben gardat quauquas-unas,
Mon Diu, grand Diu, mon marit!
N’aviàm ben gardat quauquas-unas!
—Vai me ne’n quèrre quaquas-unas,
Còrbro, mòrbro, Madelon?
Vai me ne’n quèrre quauquas-unas!
—L’augèl las a totas manjadas,
Mon Diu, grand Diu, mon marit!
L’augèl las a totas manjadas!
(—On has passat el matí, / Còrbro, mòrbro [són onomatopeies], Madelon? / On has passat el matí? / —Només he anat a collir faves, / Déu meu, gran Déu, mon marit! / Només he anat a collir faves! // —I no t’ha acompanyat ningú, / còrbro, mòrbro, Madelon? / I no t’ha acompanyat ningú? / —Era una de les meues amigues, / Déu meu, gran Déu, mon marit! / Era una de les meues amigues! // —Les dones no porten barba, / còrbro, mòrbro, Madelon? / Les dones no porten barba! / —Només eren taques de mora, / Déu meu, gran Déu, mon marit! / Només eren taques de mora! // —Al mes de maig no hi ha mores, / còrbro, mòrbro, Madelon? / Al mes de maig no hi ha mores! / —N’havíem guardat algunes, / Déu meu, gran Déu, mon marit! / N’havíem guardat algunes! // —Vés a buscar-me’n algunes, / còrbro, mòrbro, Madelon? / Vés a buscar-me’n algunes! / —L’ocell se les ha menjades totes, / Déu meu, gran Déu, mon marit! / L’ocell se les ha menjades totes!).
Haurem de dir també que, a Catalunya, les faves tenen fins i tot un sant, Sant Medir, que, segons la llegenda, era un pagès que conreava un hort al terme de Sant Cugat. L’any 303 el bisbe Sever fugia de Barcelona tot travessant la serra de Collserola i, en trobar-se amb Medir, que en aquell moment estava plantant faves (devia ser a la tardor perquè, segons el refrany, ‘Pel Pilar, faves a sembrar’), li va explicar les raons per les que s’amagava i li va dir que, si algú demanava per ell, li digués la veritat. Quan el bisbe se n’anà les faveres començaren a créixer molt ràpidament i van fer fruits a l’instant. En passar els perseguidors i preguntar-li pel bisbe, els digué la veritat, però van pensar que se’n burlava i llavors se’l van emportar i el van martiritzar fins a la mort. Cada any, el 3 de març, hi ha costum de fer una romeria des d’alguns barris de Barcelona fins a l’ermita del sant, al terme de Sant Cugat. En l’almanac del 1898 del setmanari L’Esquella de la Torratxa van publicar la poesia de Francesc Gras i Elias ‘Tarde de gloria’, on fa una descripció enyoradissa d’un d’aquests pelegrinatges:
Quan ne veig las modistetas
pels carrers de la ciutat,
alegras y juguetonas
ab faldilla de percal,
recordo á quatre noyetas
que ’s deyan Remey, Pilar,
la més petita Mercedes,
y la meva… Soletat.
Era blanca, de ullets negres,
molt expressiva, elegant,
ab son mocador de pita
y fet lo llas al costat,
lo de merino fent punxa
y com la faldilla llarch,
faldilla de llana ab qua
ab farvelá atavellat.
Eran las quatre amiguetas
y ne cosían de blanch
dins de una camisería
dels quatre cantons del Call.
Las quatre tenían nuvi,
quatre joves estudiants
richs de ilusións y esperansas.
¡Si sols teníam vint anys!…
Cada vesprada á las set
las anavam á esperar,
y cada hú ab sa parella
parlantne molt dols y baix,
ab lo pas entretingut
molt junts y calant lo cap
davam voltas y mes voltas
pels carrers del seu vehinat.
Una nit, ab gran misteri
varem los vuit acordar
aná á l’aplech, á l’hermita
de San Medí á berenar.
Seria una escapatoria,
sis horas de llibertat,
una tarde de expansió
si ’s podía portá á cap
sens que ho sabés la mestressa,
los pares, los seus germans
y no ho cantessin las merlas
per la Font Groga volant.
II
San Medí… ¡Quina festada!…
Quants homes, donas, minyons
de Barcelona, de Gracia,
de San Martí y de las Corts
cap á la torre de’n Gomis,
per la dressera del bosch,
cap al Coll de Collcerola
y cap dalt del vall de Hebrón
ab la mes franca alegría
y cantant com los muixons!
Qui no ha vist aquellas nenas
tot encant, tot expansió,
no sab lo qu’ es l’alegría,
la joventut y l’amor.
No eran quatre modistetas,
eran quatre blanchs coloms
extenen sas bellas alas
per valls, per serras, per tot.
Quatre aucellets fugitius
del trist y ubach obrador,
y que mostravan sas galas
á la clara llum del sol.
Quatre blancas papallonas
que anavan de flor en flor,
aquí cullint sajolida,
allí romaní y timó,
per las vernedas, violetas,
y per tot malvas d’olor.
¡Si parlessin aquells pins,
las catifas de las fonts,
los recolzos de la serra,
los pedregosos turons;
qué ’n contarían de cosas,
de miradetas d’amor,
de estretas de ma, riallas
corrent, fugint, fent lo boig
relliscantne per las herbas
y ballant per dintre ’l bosch!
¡San Medí! ¡Quíns pare-nostres
ab tan poca devoció
ne varen resá aquells llabis
ungits de mel y de amor!
¡Quin berenar! ¡quina gresca
menjantne tortells, matóns
sota la tenda del cel,
tenint per fanal, lo sol!
¡Y quína por! ¡quína angunia
á la hora del retorn,
dihent totas: —¡Si la mare
haurá anat al obrador!…
Si se sab… ¡quin miserere!…
no ’m salva el Sant Cristo gros.
III
¡Quántas n’he passat de festas
y d’aplechs á San Medí!…
¿Qué será d’aquellas noyas
tot cor, gracias y esperit,
que al Prado las vam coneixer,
que á Novetats vam renyir,
que un valz va engendrá l’afecte
y ab un altre va finir?
A preguntar per la… meva
he anat aqueix dematí
al carrer del Correu Vell
y m’han contestat aixís:
—Ja no viu en eixos barris,
está al carrer de San Gil,
es casada, té dos nenas,
es manyá lo seu marit.
Ara s’ha tornat molt grossa.
Sempre está tancada al pis…
A la diada del Corpus
la vaig veure ab los seus fills
esperant la professó
assentada en un pedrís.
Portava un vestit princesa
molt nou y de fall antich,
las arrecadas de nuvia
y ’l pentinat molt senzill.—
¡No era ella! ¡No era pas ella!…
M’enganyavan los vehins.
No era aquella modisteta
hermosa, elegant, felís
que l’argument m’esplicava
de las obras del Escrich;
que ab las sevas amiguetas
y junt ab los meus amichs,
vam passar horas… de gloria
al aplech de San Medí.
En L’Esquella de la Torratxa del 13 d’agost de 1920 aparegué el cuplet ‘Les colles de Sant Medí’:
De bon matí
marxem;
anem a Sant Medí.
I
S’ajunten per la festa
l’Amor i la Primavera.
Arreu floreix la joia.
Tothom va a l’ermita amb devoció.
—
Quin espectacle, el Carrer Gran!—quina alegria té el jovent!
Colles airoses van passant—armant xivarri entre la gent.
—
Totes enflocades surten
les fadrines maques a les portes,
esperant amb ànsia el jove
que al passâ’ls hi tiri una flô.
—
Oh, quin bon dia—per l’aimador!
Al cel alegria—i a la terra amor!
—
Vinga lluî—que és Sant Medí!
I hàla, amunt, tots amb les colles!
Al sê allí—teca i bon vi
i cants i dança a desdî:
—
«Au, repica-li!—Au, repica-li!
Pica-li la botella!
Ara és hora: riem, cantem,
prou que un dia vindrà el patî.
I, si amb salut ens trobem,
tornarem
cad’any a Sant Medí.»
II
El sol ja va a la posta.
Ja baixa tothom la costa.
Adéu, adéu, ermita!
Floreixen als llavis les cançons.
—
Dalt del cavall, jovent lluït—vinga fê el maco i gallejâ.
Dú la bandera el més petit—i davant d’ell va el «capità».
—
Les carroces venen plenes
de minyons que tiren a les noies
ramellets de violetes,
carmetlets i dolços i confits.
—
Quantes musiques,—quants gallarets!
Ja les colles riques—són als Josepets.
—
Pel Carrer Gran—quin goig que fan
les típiques colles tan alegres,
quan van passant—tot bromejant,
rient, garlant i festejant:
—
«Au, repica-li!—Au, repica-li!
Pica-li la botella!
Ara és hora: riem, cantem,
prou que un dia vindrà el patî.
I, si amb salut ens trobem,
tornarem
cad’any a Sant Medí.»
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
