El melindro, un dolç per sucar

Es diu que va néixer a la cort del duc de Savoia i s’ha fet popular a Catalunya gràcies a la xocolata desfeta que se serveix a les festes populars

Fins i tot els amants de la xocolata recorden amb nostàlgia els melindros de després de la rua de Carnaval al pati de l’escola. Aquella tarda on la disfressa, feta amb una bossa d’escombraries i quatre retalls, acabava plena de xocolata desfeta. I és que els melindros són uns dolços que s’han fet per ser sucats i aquí, a Catalunya, els han popularitzat les xocolatades.

“Qualsevol pastisseria de qualitat i tradicional té melindros artesans. Perquè són uns dolços tan arrelats a la terra com les ensaïmades“, explica a Vadegust Marc Muñoz, de la pastisseria Canal. A Canal es fa el típic melindro flonjo, que queda impregnant de qualsevol líquid -com pot ser xocolata- a la primera sucada i que es desfà a la boca. 

De melindros en podem trobar de dos estils: els tous i amples de pastisseria, i els estrets i consistents que acostumen a ser de producció més industrial. Es diu que el melindro va néixer a la cort del duc de Savoia a finals del segle XV, en motiu d’una visita del rei de França. Des d’aquell moment, el dolç va fer-se popular entre l’aristocràcia, que el va anomenar col·loquialment savoiardi. A Itàlia aquests pastissets se segueixen coneixent amb el mateix nom i estan molt arrelats a la tradició gastronòmica del país, ja que són la base d’una de les seves postres més famoses: el tiramisú. 

Tiramisú | Pixabay

D’altra banda, es creu que la tradició de menjar melindros durant les xocolatades va néixer a la regió de Campània. En aquella zona, a l’època de Carnestoltes era tradició servir aquests dolços per acompanyar el sanguinaccio, una crema feta de base de xocolata negra fosa que se servia en un recipient calent i es barrejava amb la sang del porc que s’havia aconseguit durant la matança de l’animal. És per això que es creu que la xocolatada que coneixem actualment beu d’aquesta festa popular italiana. Actualment, el sanguinaccio s’ha deixat de fer, perquè l’any 1992 es va prohibir la compravenda de sang a Itàlia, i perquè a la majoria de poblacions ja no se celebra la matança del porc. 

Tot i que el melindro acostuma a menjar-se per grans festes, també hi ha moltes persones que habitualment el suquen amb el cafè amb llet. De fet, a les granges era costum servir els melindros acompanyats amb un suís (una tassa de xocolata desfeta coberta amb nata fabricada a partir de llet fresca). 

Melindros | Viquipèdia

La recepta del melindro no té cap secret, però sí que requereix paciència perquè cal fer muntar les clares d’ou. “S’elaboren amb una massa feta de farina, rovells, ou, pell de llimona i sucre. Cal que les clares estiguin al punt de neu perquè el melindro agafi la consistència òptima”, explica aquest diari Enric Prats, el propietari del Forn dels Banys de la Garriga, que des dels catorze anys elabora aquests dolços. Per aconseguir que els melindros tinguin una forma allargada, s’estenen amb una màniga pastissera en una safata. Després, un cop fornejats, se’ls empolsa sucre llustre per damunt. 

Els melindros tenen una aparença inconfusible, i són com el pa i el tomàquet. Un producte que no brilla per si sol, però que quan el sumes amb un altre crea una fusió perfecta.

Nou comentari