Coses bones que devem a l’Església

Encara avui, certs dolços exquisits s’atribueixen a les monges, o nombrosos licors als frares

Devem molt a l’església, gràcies a la Setmana Santa i als dies de vigília -que abans eren uns 160!-, com, per exemple, el consum de bacallà. El bacallà es menjava sec, -el peixopalo-. Aliment dels víkings i dels pescadors i tapers (treballadors/es de la indústria del suro, als quals he dedicat sengles llibres) de la Costa Brava, quan va entrar en contacte amb els catòlics, s’hi va afegir sal i va esdevenir un aliment meravellós. També molts dolços que segueixen les festes de l’any i el santoral, dels brunyols de Girona a les torradetes de Santa Teresa, que a Espanya es fan per Setmana Santa. Passant pels bunyols de les santes, de Mallorca, la coca de Sant Joan, els torrons, els blaiets, les coquetes de Sant Antoni…

Tal com he escrit en diverses ocasions, i dic al meu llibre Cuina monàstica. Les receptes dels nostres monestirs (Editorial Mediterrània, 1913), als monjos els devem tres aportacions fonamentals en l’àmbit de l’alimentació i el beure: han estat penyora de la biodiversitat alimentària, amb els seus camps i horts, i els contactes entre convents de tota Europa que permetien intercanviar llavors, experiències, etc. En segon lloc, varen  salvar la cultura del vi, que, arran de la invasió islàmica, es corria el risc de perdre’s del tot; a més, pel que fa als ceps, tècniques, intercanvis, etc., hi podem aplicar el que hem dit anteriorment. I en tercer lloc, varen salvar la continuïtat bibliogràfica de la cuina catalana, ja que durant el barroc els monjos són els únics que escriuen llibres de cuina, que fan la continuïtat de la cuina medieval i anuncien la cuina moderna, en un moment en què estava prohibit publicar en català. Un d’aquests autors, d’un llibre de cuina, Fra Francesc del Santíssim Sagrament, escriu que“Encara que lo ministeri de cuiner és baix i humil, és lo més elevat de tots los del convent, per ser lo cuiner lo primer mòbil del qual dependeix (sic) la pau i tranquil·litat de tota la comunitat”.

Tenim força documentació sobre l’alimentació dels religiosos a l’Edat Mitjana i a l’època moderna, del s. XVII al XIX. En aquest estament, no obstant, hi havia grans diferències entre, per exemple, els sectors més pobres (com els rectors de poble), els frares d’ordes que propugnaven un règim vegetarià i els grans clergues que portaven un vida de luxe, com el “golafre eclesiàstic” de què ens parla Francesc Eiximenis. Altrament, haurem de distingir entre monjos -religiós de qualsevol orde monàstica- i frare -que, a dreta lleia, només s’hauria de referir a certs ordes, especialment, els mendicants-.

De fet, entre el poble, hom atribueix als estaments eclesiàstics una especial golafreria, com ho mostren diverses dites: “Ni frare en bodes, ni gos entre olles”, “Frare de cordó en amunt” (al·lusiu als caputxins i franciscans massa grassos) , o bé hom designa menges delicades -“mamella de monja” o bateja fruites – prunes de colló de frare, etc.-.

Encara avui, certs dolços exquisits s’atribueixen a les monges, com el mató de monja o de les clarisses de Pedralbes, d’origen medieval. Aquesta tradició s’ha mantingut  amb més força a Mallorca i, en part, al País Valencià.

Igualment, s’atribueixen als frares nombrosos licors, normalment base d’herbes, alguns d’ ells de gran èxit comercial: Chartreuse, Bénedictine, Licors carmelitans -com el del Desert de les Palmes, a Benicàssim, “Aromes de Montserrat”, el licor d’ herbes de l’Abadia de Leyre, Navarra, el licor Padre Evencio dels carmelites descalços de Toro i altres, arreu d’Europa.

L’Església, doncs, ha marcat el nostre calendari gastronòmic i llaminer, com l’ Islam ha marcat els seus adeptes.

També devem a l’Església la crema catalana, que un humorista d’una revista humorística catalana d’abans de la guerra relacionava amb la “crema” dels convents de la Setmana Tràgica.

Nou comentari