El canvi d’hàbits i modes en què estem immersos sembla que no deixarà res en peu i mots com “tradició” i derivats estan passant sense remei a ser sinònim d’antiguitat i vellúria o alguna cosa per l’estil. Em diran vostés que les coses sempre estan canviant, que és llei de vida, i tindran raó, però no és d’una evolució natural del que parlo, perquè jo no veig evolució enlloc sinó més aviat una revolució, una substitució radical de valors que està fent taula rasa de tot el que coneixem i que segurament ens deixarà més ben preparats per a subsistir en aquest campi qui pugui en què s’ha convertit el món actual. I això sense parlar del canvi climàtic, que aleshores ja ens podem persignar de cara al santcrist. Afortunadament, però, encara podem gaudir modestament d’algunes tradicions més o menys arrelades, abans que passin avall com qualsevol altra andròmina inservible.
Una d’aquestes tradicions són les festes de castanyes i panellets, que són típics de la vigília de Tots Sants, però també de l’endemà i del Dia dels Difunts o de les Ànimes, i és una de les maneres que tenim els catalans (dels PPCC) d’honrar els morts, aquells familiars més o menys volguts que ja no són entre nosaltres. Tots els pobles honoren els morts, cadascú a la seva manera, i nosaltres ho fem menjant castanyes i panellets i encenent les minetes en fer-se fosc. Recordo quan les encenia ma mare, al damunt de la calaixera de menjador, que feia una mica de por perquè en la foscor les flametes escampaven ombres estranyes per tota l’habitació, ombres que en la imaginació d’un xiquet bé podien ser els espectres d’aquells familiars que havíem invocat i que potser havien vingut sol·lícits a fer-nos una visita. Aleshores jo encara no podia saber que les emocions torbadores que sentia davant d’aquells llums fantasmagòrics estaven generalitzades arreu, però això és el que diu Joan Amades en el Costumari català:
Sobre el costum de les minetes (‘candeletes’, ‘papallones’, ‘xinxetes’ o ‘animetes’ a Catalunya, ‘llantietes’ a les Illes) hi ha una poesia signada per Manuel Barona i Cherp (‘La vespra de Tots Sants’) que aparegué en la publicació Valencia Mensual d’octubre del 1917:
En los cantons dels carrers
per els que al Mercat s’en entra,
se posen les venedores
en chicoteta tauleta
plena de trosets de suro
als que atravesa una mecha
en redolíns de baralla
o en un troset de llandeta,
pa ferli llum a les ánimes
selebrant la sehua festa,
y allí está la venedora
pregonant en veu dolenta
la piadosa venduría
com a trista cantinela:
—¡Mecheret y mineta
una aguileta!
En una casola en aigua
que el oli damunt se queda,
ardixen cuatre minetes
en llum trista y masilenta,
mentres va nadant el suro
y el tros de cartó se crema…
Es el recort a la mare,
al agüelo y a la agüela,
aquells sers que mos volíen
en cariño y en fe sega,
y que ara en la eternitat
sols recordarlos mos queda
y en la festa de les ànimes
posarlos una mineta,
comprá a aquella veneora
que en veu gangosa y dolenta
pregona sa venduría
de la taula chicoteta:
—¡Mecheret y mineta
una aguileta!
En una altra publicació (l’Anunciador Valencia d’octubre del 1916) van publicar una poesia que portava per títol ‘En la nit de Tots Sants’:
Del sél fuig el dia
cubrintse de sombres,
y mentres que brillen
en gòts y casóles
enseses minetes,
preparen les dónes
sopar y rosaris,
moniatos, coques,
fartera pa els vius,
recórts pa els que foren,
mentres qu’en veu trista
p’els carrers afosques
canta el castañero
més ànima qu’hòme:
—¡Castañes torraes,
calentes y bònes!
De l’Alguer transcriurem la poesia de Rafael Sari ‘Nit dels morts’, publicada en el llibre de Pasqual Scanu Alghero e la Catalogna (1962):
No massa llum esta nit!
Dues llànties a la mesa;
no de més.
Dues flors vermelles damunt a la tovalla
blanca, de lli.
Dos cèrcols petits on la memòria
recami entre records
i el cor se consoli
al misteri de la mort.
Nit senyalada!
Altre temps, oh meu pare:
tu amb mi; els tous [teus] ulls rients
a somnis de joventut.
…Mars de plata i cels blaus
naus a veles desplegades,
viatges de pau
al cant del tallamar
com musical veu de sirena…
Dues llànties a la mesa
i en mig els plats bons:
les pomes, la pansa,
els dulcis de la festa,
l’ampolla gran del vi.
Esta nit, oh pare meu,
encara tu amb mi.
Nit conhortada
de records d’altre temps
que tornan més freqüents
quan més passen els anys,
quan més els meus cabells
com el lli de la tovalla
se fan blancs,
quan més se fan lluents
els ulls meus que segueixen
com els tous sempre sempre
somnis i pensaments.
Nit dels Morts! Llànties
enceses dins el cor
el viatge a resclarar [il·luminar]
de la mia nau
a veles desplegades
envers un blanc port;
al cant del tallamar
musical veu de sirena:
el cant del teu record.
La temporada de les castanyes comença a l’octubre, que és quan apareixen les primeres parades de castanyeres pels carrers, però a Catalunya és obligat de menjar-ne la diada de Tots Sants, després de sopar, en una petita festa que s’anomena precisament ‘la castanyada’, títol d’una poesia que aparegué en el setmanari La Campana de Gràcia del 31 d’octubre de 1903:
¡Au, companys!… ¡la castanyada
hem de fer altra vegada!…
puig Tots Sants ha arribat ja.
Entre la Tardor boyrosa
el disfrutar se’ns imposa,
¿qu’hem de fer, donchs?… ¡disfrutá!
Del ví blanch, que á tots agrada,
sortit de nostra encontrada
omplím el porró, en senyal
de que aymém á nostra terra
igual en pau com en guerra,
junts, ab amor fraternal.
De castanyas ben torradas
á desdí’n tením, peladas
per las mans d’un serafí
en forma de castanyera,
la més bella y encisera
que pot al mon existí.
¡Ja hi som tots!… ¡Oh!… ¡qué m’agrada
fer així la castanyada!…
¡Au, companys!… ¡menjém, bevém
en fraternal armonía!…
¡Que’s retrati l’alegría
en tots els cors!… ¡¡¡disfrutém!!!
¡Siga aquesta cada anyada
la tradicional diada
dedicada á l’amistat,
’hont poguém tots explayarnos
y mútuament demostrarnos
nostre amor pur y sagrat!
Prou fer petar la xarrada,
¡y ressoni una cantada!
que de aixó tots ne sabém;
¡sia eix cant la despedida
per tornarhi ab goig sens mida
un altre any!… ¿hi tornarém?…
Oh… ¡sí! ¡sí!… que ha tots agrada
celebrar la castanyada!…
¡nostres goigs no son pas tants!…
¡¡¡per’xo esperém ab frisansa
y ab el cor plé d’esperansa
la diada de Tots-Sants!!!
A pesar que, com hem vist, és tracta d’una festa, la presència de les ànimes sura tothora a l’ambient i no sempre resulta fàcil deslliurar-se’n; ho podem veure en la poesia de Joan Anton Guardis ‘La nit dels morts’, premiada en un certamen literari gironí i publicada en el calendari del setmanari ¡Cu-Cut! de 1912:
Les campanes, tristes, — van brandant, brandant…
Cada cop que branden — llencen un nou cant:
no són cants de joya — ni d’anyorament,
són cants de tristesa — que se’n endú el vent,
són cants funeraris — que parlen als cors.
¡Ay! ¡brandeu, campanes, — que es la nit dels morts!
Silenciós el poble — y els carrers deserts:
els casals, que n’eren — tot el dia oberts
a la llum y a l’aire, — ara són tancats,
y a dintre se senten — resos ofegats.
¡Oh la gran horrura — d’eixa negra nit!
¡oh els secrets murmuris — del seu aire humit!
¡quíns pensaments venen! — ¡quíns tristos recorts!…
¡Ay! ¡brandeu, campanes, — que es la nit dels morts!
La llar es encesa, — y a n’el seu voltant
en quïetut resen — el rosari sant
els vells y els joves — pels qui són finits,
tot evocant dies — y goigs ja esvahits.
Resa l’un per l’avi, — que estimava tant,
l’altre per l’esposa, — l’altra per l’amant,
quiscú per la filla, — que sembla un estel
y que en sa infantesa — va volar al cel.
¡Que curta es la vida! — Sols en un moment
s’esvaeix com núvol — que destria’l vent:
sòrt que encara’ls queden — a n’els vius, conhorts…
¡Ay! ¡brandeu, campanes, — que es la nit dels morts!
Els infants tots corren, — esbullats els rulls,
y, poruchs, s’amaguen — aclucant els ulls…
Y després, quan dormen, — tots horroritzats,
creyent que’ls empaiten — com esperitats,
veuen animetes — y fantasmes blanchs
que de terra surten — y de sota’ls banchs.
¡Boges fantasies — de somniadors!…
¡Ay! ¡brandeu, campanes, — que es la nit dels morts!
Al fossar hi regna — santa quïetut,
hi ha en ell el misteri — de la solitut.
Una llantia encesa — davant d’unes flors,
els xiprers que s’alcen — com a vetlladors,
l’òliva que canta — a dalt del cloquer
de l’iglesia vella — que cuida’l fosser:
tot es un misteri, — tot es incomprès,
prô una veu hi parla — que diu: “Ets no rès.”
Y en tant, les campanes — van brandant, brandant…
Cada cop que branden — llencen un nou cant:
no són cants de joya — ni d’anyorament,
són cants de tristesa — que se’n endú el vent,
són cants funeraris — que parlen als cors.
¡Ay! ¡brandeu, campanes, — que es la nit dels morts!
Xavier Fàbregas també en va fer cinc cèntims en De la cuina al menjador:
La castanyada ha tingut sempre un to solemne, un costat tètric tal com l’ocasió ho comporta. A pagès té lloc entorn de la llar de foc i sovint és puntejada amb rosaris i parenostres que hom dedica a l’ànima dels difunts. Les bromes, que són freqüents en reunions d’aquesta mena, acostumen a ésser absents de la castanyada. Car la nit de Tots Sants, si no la por, flota per l’atmosfera de les llars crèdules i piadoses un cert temor.
Sigui com sigui, el costum és de fer-les a casa, segons conta Joan Amades en l’obra adés citada:
En havent sopat es celebrava la castanyada, àpat familiar en certa forma, dedicat també als morts i que era record i resta dels antics àpats funeraris. Es feia el sopar ordinari en record dels difunts de la família, i seguidament es menjaven les castanyes torrades al foc de la llar, com també els panellets o altres dolços propis de la diada, i es bevia vi, que havia d’ésser precisament dolç o blanc: a Barcelona, malvasia de Sitges; a pagès, mistela o vi blanc.
Aquest ‘vi blanc’ que esmenta Amades és en realitat vin blanc, del qual donem notícia en la monografia de l’arrop. Sobre el costum de beure vin blanc amb les castanyes aparegué aquesta quarteta en La Campana de Gràcia del 2 de novembre de 1895.
Recordante, cara esposa,
en aquest día, á la taula
no hi faltan, com quan vivías
lo vi blanc y las castanyas.
Si no era vin blanc, havia de ser dolç, però les castanyes només es poden acompanyar amb vi, segons la corranda:
Diu l’adagi català:
les castanyes volen vi;
però el qui massa també en fa,
acaba parlant llatí.
Quan jo era jove féiem festa de qualsevol cosa, però ara, amb la televisió i els ordinadors, és festa cada dia i aquestes tradicions ja no tenen la importància d’abans. Salvador Vilarrasa i Vall (?-1943) ens conta en La vida a pagès com eren les castanyades del seu temps, que, tret dels parenostres, es diferenciaven poc de les d’ara:
Per Tots Sants al vespre es fa la castanyada i mentre les castanyes es torren en una paella tota foradada a la llar del foc, fent-hi cremar boixos verds perquè amb el fum que fan diuen que es torren millor, aquell dia resen tres parts del rosari. En les cases que hi acostumen a dir molts parenostres, la canalla, jovent i gairebé tothom en queden ben tips. Sort que de tan en tan les castanyes fan algun espetec distraient als que frissen i desvetllant als que tenen son.
Acabat el rosari sopen, fent aquell dia un sopar millor que els usuals i després es mengen les castanyes i coca, bevent-hi vi ranci o aiguardent i més d’una vegada perquè els ve set, acabant-se aquella festeta amb la seva gresilla, de bon humor, rialles i cançons.
Al final del xix els rosaris ja anaven a la baixa a Barcelona, segons que podem llegir en el sainet La castanyada, d’Eduard Vidal i Valenciano, estrenat el 4 de novembre de 1871; hi ha uns personatges que fan així:
Ignocent No que’s tart;
y aixó sí que no ho permeto.
Desprès tenim de menjar
las castanyas.
Isabel A bona hora.
Ignocent Es costum de tots los anys,
y al que per res del mon falto.
Isabel Si son las onçe…
Ignocent Que’m fá:
per Tots Sants la castanyada;
y encara crech que hem fet mal,
en suprimir lo rosari,
que’s deya en comunitat.
Cristoful Cada hú á solas ja se’l dise.
Ignocent O no se’l dise: y á est pas
suprimirem las castanyas,
los panellets, y lo pa
dels morts, que segons noticias
ja’l gobern se l’ha menjat,
y desprès per suprimir,
podrán suprimir tots sants.
Tot seguint amb Joan Amades, podem veure que hi havia llocs on les castanyades es feien comunitàriament a la plaça del poble, potser en un intent de fer una mica més de gresca i oblidar els morts:
Per la Conca del Segre, des d’Organyà fins a Tragó, feien la castanyada en comú. L’agutzil passava per les cases a recollir un mesuró de castanyes. Per compte del comú feien una gran foguera a la plaça, i el poble —joves i vells— s’hi aplegava al voltant per menjar les castanyes, que saltaven del foc a mesura que s’anaven torrant. Antigament el comú havia pagat un bot de vi perquè el veïnat es pogués remullar la gola mentre anava menjant castanyes. Al voltant de la gran foguera la fadrinalla ballava el ball de la castanya, el qual va prendre nom de la circumstància en què era ballat.
En Etnografia de Reus i la seva comarca, Ramon Violant i Simorra ens diu com són les castanyades del Baix Camp i comarques veïnes:
A Montblanc, havent sopat, es reunia tota la família i resava una part de rosari. Acabat es feia la castanyada, començant per menjar castanyes torrades i després panellets, acompanyats de traguinyols de mistela o altre vi dolç.
[…]
A Prades, anys enrera, després de dinar, un home amb un carro recorria els carrers del poble i recollia llenya i castanyes per les cases. Al capvespre encenien una foguera a la plaça amb la llenya que havia arreplegat, on coïen, al caliu, les castanyes recaptades. Voltava el foc tota la gent del poble, fent la castanyada en comú i bevent vi blanc.
A ciutat és tot una mica diferent i, com que, generalment, ningú disposa de llar, se solen fer a la cuina de gas, i els qui no volen fer-les a casa les compren a las cantonada, segons conta Lluís Almerich en Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona (1944):
La torrada de castanyes es feia a les cuines casolanes, ja que les mestresses de casa tenien el prurit de saber-les deixar al punt just que hi calia. Per a fer-ho empraven una paella vella i inservible que abans havien ben foradat per diversos llocs. Allà anaven a parar les castanyes, després d’haver-hi fet un tall a la clofolla perquè, en torrar-se, no esclatessin. I, modernament, la major part de les cases ja les compren torrades per estalviar-se complicacions i, sobretot, perquè no quedin en mal lloc els coneixements culinaris de la cuinera o de la mestressa.
Les castanyeres, segons que torna a dir Joan Amades en l’obra citada, hi va haver un temps, a Barcelona, que no plantaven les parades fins que no arribava la diada en qüestió:
Durant uns anys, avui fou el primer dia que paraven les castanyeres. Totes es posaven afilerades vora del Portal de l’Àngel, que era pel que hom sortia per anar al cementiri dels empestats, i vora del Portal de Don Carles, vers el començament de l’actual avinguda d’Icària, que era el camí obligat per anar al cementiri vell. La gent que no volia coure les castanyes a casa, de retorn del cementiri les comprava a les castanyeres en entrar a ciutat. El dia de demà, passada ja la castanyada, cada castanyera plantava la seua parada en el lloc que havia escollit dins de la ciutat. L’agrupament vora dels portals indicats només es produïa el dia d’avui.
Les coses, però, van canviant, i en Fórmules magistrals Narcís Comadira ens parla una mica de com va el costum actualment:
Ara, que la televisió vol ficar-nos al cap que la vida és una gresca perpètua i convèncer el pobre despistat que fins i tot la mort és un espectacle, ja no tenim esma de meditar gairebé en res ni de posar els peus al cementiri. Però, malgrat que les vetlles a la vora del foc passant rosaris pels difunts ja no es porten, malgrat que la temperatura ambient ja no obliga a recollir-se, continuem engolint panellets i castanyes, segurament perquè, de les tradicions, les últimes que es perden són les que van lligades al menjar.
Transcriurem també alguna poesia. L’escriptor Antoni Bori i Fontestà va publicar ‘La castanyada’ dins el recull Lo trobador català (1892):
Que és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!
I com dóna bo de veure
en la llar, que el fred concília,
al bon avi que es ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!
—Any ha estat de gran ventura,
—diu el vell, alçant la testa;—
l’any que ve, qui ens assegura
poser fê amb tanta dolçura
tots plegats, aquesta festa!
“Vosaltres sou forts encare
per viure l’edat florida;
teniu l’escalf d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare
que és prou per dar-vos la vida.”
“Jo só el més vell de la colla;
i a la mort, on haig de raure
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”
I al dî això el bon avi, encare
que amb cor fort, pren de sa vora
l’infant que bressa la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora.
Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: —Au, poseu canyes
i tions, venteu depressa
i que petin les castanyes!
I a la negra fumerola,
i a la calentona ratxa
que al bon vellet reviscola,
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.
I els diu: —Au, mostreu el llavi,
la rialla, xics i grans;
a menjâ i que tot s’acavi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de Tots Sants.
També porta per títol ‘La castanyada’ la poesia que trobem en el número del 29 d’octubre de 1904 del setmanari En Patufet:
¡Au! noy gran, barra la porta,
no deixeu fugi’ls tihons;
esgrifoya aqueixa llenya,
noya, aboca’ls espigots.
¡Ay! demá, quina glassada!…
ja hem sembrat, que vinga’l fret.
¡Au, noys, au! la castanyada,
qu’es la festa del hivern.
D’ayre, d’ayre, aixís, mestressa.
¡que son grossas aquest any!
hi ha hagut bona cullita
y es diada de Tots-Sants.
Estigueu quiets, mainada,
deixeu escalfá’l padrí
¡Au, noys, au! la castanyada,
qu’es la festa dels enfits.
Ets l’áliga, tu, mestressa,
per torrà, això va de bo;
¡quina fumella qu’aixecan!
¿no us retorna aqueixa olor?
Noya, bruchs, la flamarada
ha d’arribar fins al cel.
¡Au, noys, au! la castanyada,
qu’es la festa del hivern.
Ja petan, saltan y cruixen
com que fossin mals esprits;
¡au, au! gíralas, reménalas
y abócalas tot seguit.
No tenim coca ensucrada,
mes tenim bon pa de mill.
¡Au, noys, au! la castanyada,
qu’es la festa dels enfits.
D’aixó si que’n dich castanyas.
Mestressa, per lo senyal;
maynada, no us adormisseu;
mestressa… ben repicats.
Acabats tots tres rosaris
lo vi bo surt del seller,
y’l patró fa a la mestressa:
—Bon pa y bon vi… bon hivern!
I en el número del 5 de novembre del mateix any (i del mateix paper) podem llegir la poesia ‘¡Lo gran dia!’:
Ja l’ayret besa las caras,
lo vellet busca’l recó,
y la llenya apilotada
prompte brillarà en l’escó.
Som a Tots-Sants,
qu’es l’alegría
dels bons infants.
La blanca neu ja’n corona
de las montanyas los cims,
ni’l grill qu’en son cau s’amotlla,
refila sos cántichs prims.
Som a Tots-Sants,
la llar nos junta
petits y grans.
Las castanyas boy infladas,
botan posades al foch,
espategan mitg torradas,
y s’esclafan poch a poch.
Som a Tots-Sants,
bon pa moreno,
bon vi del blanch.
Es la diada qu’en la vila
mes se celebra del any;
la maynada hi salta y crida,
com de pardals enfilall.
Som a Tots-Sants.
Y’ls avis al veure’l temps
com passa, mitg tremolant
y arraulits, dihuen a l’ensemps:
—Per Tots-Sants…
Capas y mocadors grans.
A vegades la festa acabava amb una pluja de castanyes, segons que podem llegir en la poesia ‘La castanyada’ (per a variar), publicada en el número del 28 d’octubre de 1897 del setmanari La Tomasa:
Vaig fer la vía á ciutat,
allunyanme de la plana,
sols per celebrar Tots Sants,
provisió fent de castanyas.
Só de fora, y encantat
me deixavan las paradas,
que en obseui als forasters
Barcelona rumbejava.
Cansat ja de resseguir
carreróns, carrers y plassas;
m’aturo en fí, enfront d’un sach
curull, que un Montjuich semblava.
Castanyes com á melóns
hi havía y cap de corcada,
jo ’n concerto bona part
per portarla cap á casa.
Ja ’m veya lo goig de tots,
prodigant sas alabansas,
¡fins la sogra, que no puch,
ab res del mon contentarla!
Vaig á pagar lo pactat,
m’escorcollo, y ¡oh! naranjas;
víctima d’un timador,
duya netas las butxacas.
Pe ’l qui no dú cap diner,
de res li val la paraula;
¡au! desfém lo mocador…
per avuy… ¡adeu castanyas!…
Sens ni veu per contestar
á las cent marmanyeradas,
viro en rodó, resignat,
com un gos qua entre-camas.
Torno cap á casa á peu;
carrils, cotxes y tartanas,
avuy no s’han fet per mí,
que si tinc set, puch beure aygua.
Arrivó á casa; ¡ab quins salts
que ve á rébrem la quitxalla!
quan los conto lo passat,
quan explico ma desgracia,
tot lo goig s’ha convertit
en sumicóns y plorallas,
y la sogra treu del pap,
tot lo verí de sa baba.
—Gamarús, tronxo de col,
perdulari, pastanaga!…—
No m’hi pogut aguantar,
recordant que porto calsas,
embesteixo á dret y á tort,
fora mans de las butxacas;
dono pinyas y bolets,
¡y aixís fém la castanyada!
I en el setmanari L’Esquella de la Torratxa de l’1 d’agost del 1891 van publicar aquests versos, que donen entenent que les castanyes, a vegades, són una mica indigestes:
Per Totsants vas convidarme,
nineta, á menjar castanyas,
y encare tinch de pahir
la que’m vá doná’l tèu pare.
Entre els xiquets també hi havia conflictes, segons un epigrama publicat el 26 de novembre del 1904, en el setmanari En Patufet:
—Noy, estás molt ensopit
per sé al dia de Tots-Sants!
Avuy tant los xichs com grans,
tothom ha d’aná aixerit.
—Dos estavan agafats,
barallantse ferm; jo ¡es clá!
los he volgut separá,
y alashoras ells, ingrats,
valentse de malas manyas
m’han repicat l’os bertrán.
—Aixis pots aná exclamant
que t’han fet mal las castanyas.
Això han dit els poetes. Si volem unes castanyes bones hauran de ser gruixudes, els haurem de fer un tall perquè no esclatIn i haurem de tenir cura de remenar sovint el paelló per tal que no es recremIn per un costat i en restIn crues de l’altre, que és el que sol passar a vegades. Haurem de dir que el costum de la castanyada també es practica a la Provença i a molts altres llocs d’Occitània i un proverbi del Labrit (Landa Gran) fa així: ‘Lo ser de Totsants cau minjar castanhas damb vin blanc’. El poeta de Nimes Antòni Bigòt (segle XIX) esmenta el costum en la poesia ‘Lou singe e lou cat’:
Un sèr, —sèns doute pèr Toussant,—
Noste vièl matelot qu’aimavo li castagno,
N’en mandè querre em’ de vin blanc,
Pèr faire revihoun en countant si campagno.
E lèu, ras de la braso e dins li cèndre caud,
Dos liéuro de castagno, au mens, seguèron messo.
(Una vesprada, —sens dubte per Tots Sants—, / el nostre vell company, a qui agradaven les castanyes, / en feu portar, amb vin blanc, / per a fer una col·lació tot contant-nos els seus viatges. / I ràpidament, sobre les brases i dins de la cendra calenta, / dues lliures de castanyes, almenys, van ser posades).
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
