Les faves seques ja eren molt estimades per grecs i romans, que se les menjaven bullides o en puré. Se les estimaven tant que els primers segles no en menjaven d’altres. En El banquet dels savis, d’Ateneu de Nàucratis, hi ha unes línies del poeta Timocles (segle IV aC) que fan així: “Després d’ell hi arribà Telèmac, el qual, tot saludant-lo graciosament, li digué: Presta-me-les, presta’m les olles que has fet servir per a bullir les faves”.

Avui, però, quan parlem de faves, s’entén que és de les tendres; però les seques sempre han estat molt apreciades, també, i encara es continuen preparant, sobretot al País Valencià i les Illes. Les faves seques no tenen res a veure amb les tendres, són una altra cosa, molt diferent. A vegades, en temps de fam, se servien com a plat únic, però generalment són una llepolia que apareix a taula al començament de l’àpat, com a aperitiu, en un sol plat del qual pot anar picant tothom. Als bars i a les tavernes també en fan, i en algunes poblacions és plat obligat per la festa major. A Vila-real (Plana Baixa) és menja obligada per Sant Pasqual, llavors tothom en fa i en dona a tastar als veïns, i a Silla (Horta) en fan per les festes del Crist, segons va escriure Mª dels Àngels Arazo en Días de fiesta mayor:

La gent acudeix [a la plaça] amb els entrepans i els bars serveixen cervesa, sangria, faves bullides (o faves coents) i caragols; és allò típic, el que mana la tradició.

A Azorín li agradaven i en menjava de petit al seu Monòver natal, segons conta en Agenda:

A Monòver, en la meua infància, en la meua adolescència, solia assaborir, amb alguna diferència, les quatre mendiants. Els dies de festa, algun venedor posava al mig del carrer una taula, i en la taula uns cabassets de palma; allí estaven, en compendi, els mendicants, i allí estaven les fruites seques. S’hi podia triar; hi havia faves torrades, torrat, avellanes, alguna vegada —les que més m’agradaven— faves bullides; encara avui les menge amb fruïció.

Abans es venien pel carrer, segons podem veure en el col·loqui Un pillo, del segle XIX, on el protagonista parla de com es guanya la vida una coneguda seva:

En l’hibèrn vén carabása

acabant d’exír del fòrn,

castañes torrades, serves,

y cacahüet, que es golós.

En l’estíu fabes bullides,

mores de brasér, lliróns:

y pera que es divertixquen

els chics, també estufadors

de bambàus de caña, en que

estufen que es un primór;

y enfiláts en brins d’espart

vén els fruíts rochs del albórs.

Els estufadors són (o eren) uns canuts prims de canya amb els quals els joves disparaven pinyols de lledó (dialectalment ‘lliró’) per tal de fotre una mica al personal, sobretot al femení, però és una diversió actualment desapareguda.

En la secció ‘Tipos populars’ del setmanari valencià La Traca (en el número del 27 de juny de 1914) van publicar el sonet ‘La fabera’:

Mireula, publicant sa mercansía,

carregá en lo llibrell ple de fabetes,

que cridant diu les pórta calentetes

y en un sabor més bó que l’ambrosía.

Encara que sufrix, móstra alegría

pa alagar als chiquets y a les chiquetes,

que omplintli la bolchaca d’aguiletes,

es procura ella el pa de cada dia.

Una dóna, qu’al náixer ya es sagrá,

per la sóla virtut que pót ser mare,

mos tóca vórela guañantse el pa,

mentres qui el deu guañar es pósa frare.

Este opróbi el deguem a la maltat

que p’el visi sufrix l’humanitat.

Segons conta Lluís-Xavier Flores i Abat en el número 1 de la Revista Valenciana de Folclore, a Alacant el venedor més conegut era Josep Barrachina i Cerdà, que les pregonava cantant i tocant la dolçaina:

Els seus pregons eren Faves bollietes! A la fava calenta! Porte la fava calenteta! Barrachina, però, congregava els compradors amb el so de la seua dolçaina, interpretant una coneguda peça musical valenciana, la lletra de la qual deia: La xica roja que bona està, tindrà una figa com un cabàs... [hi hem de fer una puntualització; el primer vers, en realitat, diu així: ‘La xica roja, que bé que està’, almenys a les comarques centrals] Tot després iniciava el seu conegudíssim pregó:

Les faves de Barrachina

són una especialitat,

sense pendre l’aspirina

lleven el dolor de cap.

El caldo el done debaes,

lo mateix done el paper,

només me pagueu les faves,

més barat ja no pot ser!

Tot seguit començava el ritual de costum. Parava el seu carretó i obria una olla panxuda de faves ben amanides amb un caldo d’os de pernil, llorer, orenga, pebre i safrà, que emanava una flaire que feia boqueta. Anava escudellant en gerretes de zinc la quantitat de faves que el client volia i les arruixava amb el substanciós brou.

I a les tavernes, igual que ara als bars, també en feien, segons podem llegir el que diu un fadrí enamorat en el sainet de Vicent Montesinos ¿Y dihuen qu’el peix es car?, estrenat el 1926:

Si em diu que sí, caballers,

els convide esta vesprá

a mencharse en cá el Polít

tota la gran llibrellá

que té de fabes bollides

y beures un got d’apam.

Del cançoner popular només hi podem transcriure una corranda menorquina, no les hem pogudes trobar enlloc més:

Es dia que’m vaig casar

em vaig fer faves bullides;

quan les vaig voler trempar,

sa sal va ésser a ses salines

i s’oli a s’olivar.

A Catalunya sembla que no hi ha gaire costum de fer faves bullides i només he pogut trobar una referència en Costums i creences, de Joan Amades:

Una nota típica de l’aplec de la Mare de Déu de la Cau era menjar-hi faves i pa per tal de recordar que, antigament, quan encara no hi havia blat, la gent només menjava faves, i de la seua farina en feien el pa. La veu popular afegeix que el pa de bon blat i bona xeixa fou fet i propagat per Jesús.

       Els qui concorrien a la festa religiosa rebien un panet d’oferta i una llossada de faves, que els administradors de la Mare de Déu feien coure en unes calderes grandioses. A part les faves rebudes com a oferta, era de rigor de menjar-ne en abundor, com a àpat típic de l’aplec.

Faves bullides

Preparació: les faves s’han de deixar a remull un parell de dies o tres, i després les haurem de posar al foc amb bona cosa d’aigua i un pessic de sal i les deixarem bullir a foc suau fins que seran tendres (cinquanta o seixanta minuts, però pot variar una mica, segons la qualitat del llegum). Hi ha qui simplement les amaneix amb oli i vinagre (i a Menorca i l’Alguer un polsim de pebre roig, que a la darrera població ha de ser coent) i qui les posa a bullir en companyia d’herbes i altres condiments (segons els llocs: herba-sana, llorer, orenga, pebre en gra, clavells d’olor, alls, pebre roig, un bocí de vitet); a l’Alguer hi ha qui, a taula, les amaneix amb una trinxadissa d’all i julivert, a la qual s’hi poden afegir unes fulles d’herba-sana. Se serveixen amb una mica de brou. Per la Marina hi ha qui les acompanya amb una picada d’all, julivert, pebre roig, oli i vinagre; uns altres, al començament, hi sofregeixen uns alls (sense pelar, amb un tall al llom), o un tall de sobrassada o botifarra.

Altres denominacions: faves coents (si hi posem vitet), habas hervidas (comarques valencianes de parla castellana).

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Gironi III a juny 30, 2022 | 07:12
    Gironi III juny 30, 2022 | 07:12
    Les faves estofades les trobo exquisides, i més encara per ser menja de temporada. Pel que fa a les faves bullides no ho puc dir: no recordo haver-les tastat mai.
  2. Icona del comentari de: Observador a juny 30, 2022 | 08:21
    Observador juny 30, 2022 | 08:21
    Aixó malgrat aquella dita de "Treure faves d'olla".

Nou comentari

Comparteix