En l’esmentat Papitu, ara en el número del 19 de març de 1930, van publicar el tango ‘Che, Pepeta, ep!’:
que tens una boqueta de pinyonet,
uns llavis de maduixa, que jo hi faria,
si tu m’ho permetessis, un petonet.
Pepeta, noia maca, és el teu dia;
engega la gramola, que ballarem,
i al compàs d’un black-bottom, tu i jo, Pepeta,
sense fer cas dels altres, apretarem.
Che, Pepeta, ep!
Treu la crema i els melindros i ho celebrarem menjant.
Che, Pepeta, ep!
Ets feliça i ho celebro, d’aquí un any ens casarem.
Quan vindrà aquesta diada
si no ens falla la llocada
una colla ja serem.
Xicota, xicoteta, rexinxolada
que parles zafallosa de més a més,
tens una gràcia estranya que m’atabala
i sóc dels teus encisos mig presoner.
L’única medecina que necessito
és que vulguis ser meva per sempre més
i que aquest dia, els anys que resten,
al meu costat el passis i amb ningú més.
I el 18 de març de 1936 van publicar el cuplet ‘Visca la crema!’:
Pepes, Pepets i Josepes,
tots els que per Sant Josep
mengeu la melosa crema
o dolceria de preu.
Joseps Maries, Pepetes,
Jepets, Pepitos i Peps,
vol dir-vos Ràdio Papitu
que ho paseu dolçament bé;
vol dir-vos: «Visca la crema!
Visca la groguenca mel
i visca l’amor que emmela
els meublés de dalt del cel.»
Vol dir: «Mengeu crema groga
feta amb ous frescos i llet,
que si és bo el que treu la vaca,
el que surt dels ous també».
Vol dir: «Mengeu força crema,
però no us empastifeu,
i sols si voleu llepar-la,
cal saber llepar-la bé».
Plat pels llemencs estantissos,
pels paladars refinats,
llepafils i barrinaires
que coneixeu tots els plats.
Plat d’àngels, de rectoria;
plat de convent i palau,
plat per menjar-lo llegint-ne
l’Epístola de Sant Pau.
Plat que sol fer la cuinera
escalfant-se i remenant,
i que les noies el mengen
totes amb els ulls en blanc.
En Pepe i la Josepina
un dia dinou de març
es varen ficar a la cuina
per fer tan deliciós plat.
Promesos joves i alegres
que es migraven festejant,
sabien fer plats de cuina
però senzills de cuinar.
Els ous ell va preparar-li,
i ella anava remenant,
mentre la llet per la crema
anava el fogó escalfant.
—Mira que vesses les clares!
—Que no s’agafi la llet!
—Josepa dolça, remena,
que el plat serà més ben fet.
—Quin gust ens darà, Papitu…
—Quina delícia, quin pler!
M’estimes, rateta meva?
—Ai, sí! T’estimo, Josep!—
I mentre crema llepaven
i en duien els llavis plens,
varen fer una besada
dolça de crema i de mel.
Besada que era un poema,
i amb els llavis apretats,
en Pep i la Josepina
es varen quedar enganxats.
La crema és el plat del dia…
Salut, Pepetes i Peps!
Ràdio Papitu us desitja
que amb goig la crema us mengeu.
Com en el cas del menjar blanc, tenien molta fama les cremes que feien els convents, i és a partir d’aquest fet que en La Campana de Gràcia del 25 de juliol de 1880 van publicar una poesia amb doble sentit, el títol de la qual era ‘La crema dels convents’:
Tenian gallinas,
tenian bons galls;
ponian aquellas
uns ous molt granats,
llimonas al pati,
cabras pasturant,
llet en abundancia,
llet fins á vessar.
Y per la canyella
sempre un adroguer
estimava als frares
com a sí mateix,
y’ls la dava bona
de pistò… ja ’u crech;
era per la crema,
crema dels convents.
Tenian hermanos
guapos, ben plantats,
bonas barballeras,
bon garrot de brás.
Dintre de la cuyna
plens de dignitat
los encens rebian
de las ollas grans.
¡Ansia! Y ab quin brillo
tota aquesta gent
quant venia’l dia
de lluhirse be,
com la remenavan
plens d’amor ardent
la espessida crema,
crema dels convents.
Diada de Sant Jaume
may s’olvidará,
la corrida aquella
que’s vá celebrar.
Corrida de toros
á la plasa gran
y altre de personas
dintre la ciutat.
Quatre gats comensan,
que no será res,
fogarades brillan,
l’esbalot ja creix.
Vaja quina festa
que á n’aquí’s va fer:
Và sortir la crema,
crema dels convents.
Passan de llavoras
quaranta cinch anys
y aquells que fugiren
ja tornan á entrar.
De regull se’ls miran
y de un modo estrany
los fills de aquells homes
que’ls van empaytar.
Hi ha en cambi beatas
qu’están posant greix
pensant ab la crema
que tant saben fer.
Y al veure aixó exclaman
los mès llaminers:
¡Quant vindrá la crema,
crema dels convents!
La variant més típicament catalana, tot i que no és exclusiva de Catalunya, perquè també en fan així a les Illes, el Llemosí, l’Alvèrnia, el Velai i la Provença, és la ‘crema cremada’, amb una lleugera i deliciosa crosta de sucre cremat per damunt (‘La crema, si és ben cremada, a xics i grans agrada’, fa la dita popular); la recepta més antiga que en conec és també del segle XVIII, d’un receptari franciscà conservat a la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona. I també té la seua endevinalla:
Ous i llet
ben remenats,
groga per sota
i té per sostre
sucre cremat.
El baró de Maldà en va menjar el 16 d’octubre del 1799, segons conta ell mateix en l’esmentat Calaix:
Lo plat prou exquisit, entre tants, ha estat lo de peix escabetxat, no sé si lluç o si altre peix. En les postres se’ns ha servit una crema cremada per dessobre, puix que d’altres se redueixen a llet, ous i sucre. Esta, que era ben dolceta, bona per los llaminers, aixís també les torradetes ab llet i sucre.
A pesar de la gran acceptació que té aquesta variant, que ens podria fer pensar que no n’hi ha cap altra, els catalans han fet tradicionalment la crema de les dues maneres, cremada i sense cremar, i també es podien decorar amb clara muntada, segons que diu Francesc Parcerisas en Calendari llaminer:
La crema de Sant Josep solia servir-se en safates grosses de porcellana bona i poc fondes, que havien quedat parades ben d’hora damunt el trinxant del menjador, perquè la crema es refredés. La crema era decorada, un cop freda, amb guarniments afiligranats de clara muntada amb una mica de sucre de llustre que s’hi feien amb la mànega. El fet que les safates de crema fossin parades des de mig matí i presidissin, intocables, distants, amb una flaire suavíssima de canyella la reunió familiar i tot l’àpat és suficient per justificar-ne la importància absoluta, imprescindible en qualsevol evocació de la festivitat.
En la peça teatral La vida perdurable, de Narcís Comadira, també apareixen aquelles plates temptadores:
el fill
Ah la crema
quina meravella
la mare
Em sembla que se li ha tallat una mica
Pobra Angeleta
va fent anys
Però sort en tinc d’ella que em fa companyia
si m’hagués de refiar de vosaltres
el fill
Gens no se li ha tallat
potser un pèl massa dolça això sí
Em recordo d’aquelles plates de crema immenses
totes voltades de merenga de quan érem petits
La crema és fàcil de fer, només cal vigilar que el foc siga molt suau perquè no es trie, però, tot i així, sempre n’hi ha que no li saben agafar el punt, tal com podem llegir en la poesia ‘La crema’, publicada en el setmanari ¡Cu-Cut! del 16 de març de 1911:
Crèguinme que ja tremolo
al veure que’s va acostant
la fetxa d’aquesta diada,
o siga’l dinou de Mars.
Abans era una delicia,
no tenía mals de cap
y al mirar el calendari
me quedava tan trempat,
tant si era pel Setembre
com si s’esqueya pel Mars.
Prô, desde que vam mudarnos
a la casa que hem anat,
tot just veig que’l fret ens deixa
y que’l Mars apunta’l nas
jo no visch, ni sé’l que’m passa,
ni tinch un moment de pau.
Y això ¿per què? Vaig a dilshi
perque’m tinguin pietat
y vegin si es ab justicia
y rahó que’m puch queixar.
Al davant mateix de casa,
o siga al pis del costat,
hi viu la senyora Pepa,
que es viuda d’un menescal,
donant la coincidencia
de que va enviudâ a l’instant
que’l seu marit va morirse,
ara fa quatre o cinch anys.
A més d’aquesta desgracia
una altra encar n’hi hà quedat,
y es que’s pensa fer la crema
com ni el Mallorquí la fa,
y d’això’n patim més que ella
tots els que som del veinat,
perque té la poca solta
de convidarnos cada any
quan ve aquesta gran diada
de Sant Josep, el seu sant.
El suplici que això implica
no se’l poden figurar,
tant, que si jo fos gitano,
quan volgués desitjar mal,
diría: “Aixís te convidin
a menjar crema y dinar
a câ la senyora Pepa,
la vehina del costat”.
No, vostès no ho poden creure,
prô jo’ls parlo ben formal;
o sinó veuràn dissabte
com ens vindrà a convidar
y no’ns quedarà altre medi
que acceptar ben resignats.
Recordo, ab horror, encara
el dinar de l’any passat,
en el que, quan vaig alsarme,
tenía més fam que abans.
Va darnos arròs, però era
casi comptat, grà per grà,
ab l’escusa de que massa
potsê’ns hauría embafat,
y al arribar a la crema
estaríem desganats.
Després ens donà platillo,
aixís s’ha d’anomenar
perque’l que a mi van posarme
no arribava pas a plat.
Y tot perque al sê a les postres
podéssim saborejar
aquella cèlebre crema
que ella sab fer ab tan art.
Jo, tot dinant, esperava
el moment tan desitjat
y era tanta la casussa
que tenía a l’arribar
a les postres, que pensava
caure de debilitat.
“Ja sé què fer”, vàreig dirme.
M’esbravaré sucant pà
ab la crema, prô, ¡oh desgracia!
allò era un grapinyat,
un gromoll, una indecencia;
y per més adversitats,
la crema era tan fumada
que no’s podia aguantar.
Jo no soch pas molt dificil
y hauría dissimulat,
però han de saber que encara
després d’un torment tan gran,
aquesta senyora Pepa,
ab una amabilitat
més pesada que un floronco,
de tots modos s’empenyà
en servirnos tres vegades
d’aquella pasta infernal.
A les Illes també és i ha sigut plat corrent, segons que podem llegir en una poesia anomenada ‘Una criada per qui no’n té’, apareguda en el setmanari L’Ignorancia del 13 de desembre de 1879; una xicota truca a la porta d’una casa demanant feina i l’ama s’interessa per les seves habilitats:
¿Y en quant à sa cuina, que sabs fé?
—Cuyná lo ordinari:
Vosté ja m’enten.
Bollit, un principi,
Sopa, y ademés
Si impòrta, reöles,,
Pilòtes, bistèch,
Ous en castañòla,
Crema, sopa en llet…
Al País Valencià (i també a Eivissa) s’anomena ‘sopada’, possiblement perquè els bescuitets amb què s’hi sol barrejar li donen aspecte de sopes. L’àpat d’any nou que celebren els protagonistes d’Arroz y tartana, de Vicent Blasco Ibáñez, es clou amb una d’aquestes postres, que, pel que dona a entendre, també eren molt apreciades:
Després, la clàssica sopada, sense la qual don Joan no entenia cap banquet: una gran plata de crema, en la qual s’ameraven atapeïdes fileres de bescuitets. Era el més bo per als qui, com ell, s’havien quedat sense dentadura. Era per a llepar-se’n els dits…
Al segle XIX devia estar molt de moda, si hem de fer cas d’uns versets populars d’aquella època:
Hui es mengen com a bresques
les llesques;
preparant-se per a demà
la sopà;
i per allà a on passes ols
a bunyols.
Si viure a la moda vols
i menjar del plat del dia,
no compres rebosteria:
fes llesques, sopà i bunyols.
També la trobem en el sainet d’Eduard Escalante El chiquet del milacre (1878), on un dels personatges vol quedar bé amb un altre que ha de venir a dinar:
Visent El cobertor que el poseu
en seguida. En lo dinar
a vore si te lluixes.
Envia per la sopá
y els formachets, que al so Bruno
li agraen, y els dátils.
Rufina ¡Caram!
Més modern és el sainet de Josep Mª Juan i Garcia i Jaume Ferrer i Verger El marit de la machor y el novio de la menuda, estrenat el 3 d’agost del 1922; en una de les escenes l’àvia trau el berenar al net:
Pepico ¡Cuantes coses!
So Visenta Per sabut:
llonganises entre’l pá,
olivetes del cuquillo,
un tros de carabasat,
aigua y ví, pa que no t’alses,
un plateret de sopá
pera postres, y un beset
pa que rés puga faltar.
I al XVIII també devia ser molt corrent, segons que podem veure en el Coloqui de Pepo y els trastos de casa; es tracta de la relació d’objectes del parament de la llar que fa el protagonista a les fadrines que puguen estar interessades en el matrimoni, on, entre les coses més necessàries, trobem un plat per a fer sopada:
Una caldera fumada,
gavinet y gavineta,
un estant pera escurada,
de llabar una posteta,
y un plat per si fas sopada.
Es troba també en el col·loqui o Chiste grasios del bodegoner, ahon esplica el chasco que li donaren sis estudiants y un llaurador á la muller del bodegoner tenint una gran menchada sinse cap de diner (1854); en copiarem una part:
L’amo els va puchar
á un cuarto y allí els va deixar
en taula sentats,
y allí els plats puchaben á grapats
d’arròs, sopa y òlla
y estofado y també pepitòria,
cabrit y sopada
y una polla per barba bolaba,
postres y bon vi,
y en asó el dinar doná fi.
Criden á l’ama, y luego
ella va puchar.
Li digueren, “Señora,
anem á contar
cuánt es lo gastat”,
y tenintlo ella ben decorat
digué de contado,
“De les polles, sopada y guisado
y tot lo demés,
dèu lliuretes pagarán vostés
del gasto que han fet.”
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
