Vi, menjar i filosofia, es poden aplegar? Els grecs clàssics, en contra de la imatge de frugalitat espartana (mai tan ben dit) que se n’ha projectat, donaven una gran importància als plaers de la taula, no només com a aspecte lúdic, sinó també aportant-hi substància cultural. I filosòfica. En efecte: no només concedien un status social important als cuiners sinó que varen convertir l’àpat en símbol del saber filosòfic.

Així, el mot simposi -que el DIEC2 diu que és una “reunió de professionals, d’investigadors i d’altres experts d’una mateixa àrea per a  discutir i estudiar qüestions relacionades amb llur activitat”-, tenia el significat de tractat filosòfic, accepció que és una llàstima que no sigui recollida pel diccionari. Recordeu el famós Banquet de Plató? D’altres profunds tractats filosòfics clàssics porten el mateix nom. El simpòsium clàssic equivalia a banquet o convit i designava, explícitament, el segon moment de l’àpat, un cop s’ havia menjat, i se servien els vins: era el moment de recitar poemes i, sobretot, de conversar. Tant és així, que la institució mediterrània de la tertúlia o sobretaula (concepte que no trobem en altres llengües de fora d’aquest àmbit, sobretot germàniques), allò que Josep Pla en deia el “cafè, copa i puro”, estic segur que té aquest origen tan il·lustre.

Per als anglosaxons perdre temps conversant és no ser productiu, i per als xinesos practicar la tertúlia a taula és una cosa inusual i obscena. Igualment, els xinesos odien la convesa després de l’àpat, i un cop han menjat s’aixequen com esperitats de la taula. En canvi, aquí, ja Francesc Eiximenis, al s. XIV, a Com usar bé de beure e menjar -un fabulós manual de menjars i vins, el primer d’Europa- parla d’aquest costum.

“In vino veritas”, deien els romans: el vi fa parlar, doncs, i, sovint -si no se n’abusa-, aguditza la imaginació i lart de la paraula. Planyo les societats islàmiques (excepte Turquia), orfes  d’aquest important element de sociabilitat i d’aquest plaer.

Gastronomia i filosofia, doncs, es mariden molt bé. Els filòsofs també mengen: Kant, per exemple -que era alemany, però filòsof, com Plató- organitzava uns cèlebres convits amb els seus amics on ell mateix posava els coberts, preparava alguna salsa, servia el vi i dirigia la conversa, que girava una mica a l’entorn de tot, de la ciència a la filosofia, passant plls gustos del te o del vi. No cal dir que la resta de filòsofs, dels grecs a Kierkegaard o Wittgenstein, de Ferrater Mora o Josep Maria Terricabras -que va escriure un dels millors pròlegs que mai he tingut en un llibre meu- també menjaven i mengen.

Si us voleu iniciar en el tema, us proposo algun llibre de la meva biblioteca. Arturo Pardos, a “Crítica de la gastronomia pura” (1995), pretén esmenar la plana, ni més ni menys que a Kant: és un llibre bàsicament de reflexió teòrica a l’entorn del menjar i els seus significats. “Crítica de la razón gastronómica” (2007), de Javier Pérez Escohotado, ens presenta una miscel·lània divulgativa, però rigorosa i amb elements històrics. La italiana Francesca Rigotti va publicar el 1999 “La filosofia in cucina” (traducció espanyola “Filosofía en la cocina”). “Pequeña crítica de la razón culinaria” (2001), un petit manual força dens. Hi afegiria -sobretot en un to divulgatiu- la meva modesta aportació a través de diversos assaigs, tant publicats com inèdits. Només en cito dos: “La cultura del gust als Països Catalans” i “Cuina i comensalitat, de l’Edat Mitjana a Ferran Adrià”. El menjar i el beure, doncs, no només són una de les grans aportacions de la cultura, com va escriure Joan Fuster, sinó que mariden bé amb la filosofia.

Nou comentari

Comparteix