Una de les mesures que el Govern de la Generalitat va dictar per evitar l’expansió dels contagis per la Covid-19 va ser el tancament perimetral per municipis de divendres a diumenge amb l’objectiu de reduir la mobilitat.
La mesura en sí és coherent i segurament ha donat resultats positius, però és una mesura pensada a mitges, com tantes altres que s’han pres per contenir la pandèmia. I dic que és pensada a mitges perquè s’ha creat des d’una òptica totalment barcelonina. En les diferents declaracions que han fet els membres del Govern i els alts càrrecs implicats en l’assumpte es pot veure que en el rerefons de la mesura hi era evitar les sortides de cap de setmana de Barcelona i d’altres grans ciutats. Però el que no van tenir en compte és que no és el mateix viure a Barcelona, o a una gran ciutat, que a un poble petit. El confinament de cap de setmana en una gran ciutat, o fins i tot en ciutat mitjana, és un confinament light, perquè sense sortir del terme municipal hi ha tota mena de comerç, serveis, restauració i oci. Però els nostres hàbils polítics no van tenir en compte que a la Catalunya rural o a la Catalunya de les petites poblacions la situació no és la mateixa.
Amb aquesta mesura s’ha condemnat literalment a la misèria tot un seguit de negocis i i establiments que depenen d’un àmbit de clientela superior al que li poden donar els habitants del seu municipi. No és el mateix confinar-se a Barcelona que confinar-se a Saldes, o a Garriguella, o a Artesa de Segre, o a Arties, o a Martinet, o a Sant Andreu de Llavaneres.
I que consti que aquesta reflexió no està pensada per reivindicar el dret dels habitants de les grans aglomeracions urbanes a sortir de cap de setmana, sinó que s’havien d’haver fet tancaments perimetrals asimètrics d’acord amb la realitat de cada municipi. Hi ha indrets on el tancament municipal és encertat, com a les ciutats, però n’hi ha d’altres que potser requerien un tancament comarcal. Però això significa pensar, significa gestionar, i no anar a la solució senzilla de les mateixes mesures per tot el territori, quan no tot el territori és igual.
Aquests dies he tingut l’oportunitat de parlar amb gent que té negocis a petites poblacions de Catalunya, que depenen en part del turisme de cap de setmana i que entenen que aquí s’han de sacrificar, però depenen en part dels clients dels pobles veïns. I no només parlo de restaurants, parlo també de botigues de tota mena. Persones humils i treballadores a les que, complint totes les recomanacions de prevenció i seguretat establertes per la pandèmia, estan condemnant a la misèria senzillament perquè l’administració no ha estat capaç de gestionar la complexitat.
