La mort imperfecta del català -aquesta llengua morta-viva, com diu Biel Mesquida- programada sistemàticament per Castella almenys des del segle XV (exactament des del 1483, data de la imposició de la Inquisició castellana a la Corona de Catalunya-Aragó), i continuant fins avui -és l’única llengua europea parlada per milions de persones que no és oficial-, amenaça també la mort d’una cuina.
Així, molts habitants de la ciutat de València ja no saben què vol dir Allipebre, ni Arròs a banda (“arroz abanda”). Ni fideuada (“Fideuá”, “Fidegüá”, “Fidegüay”, sic), ni Arròs amb fesols i naps (“Arroz en fesols y naps”). I molts habitants i restauradors de Barcelona ja no saben què és una escalivada (de “caliu”), ni una Esqueixada (d’“esqueixar”- “Escaixada”), ni una coca de recapte (espècie de pizza), ni un Capipota (“Callos”). Fins i tot en un dels darrers llibres de TV3 (pagat amb diners públics) hi surt una “caldereta de cigales” (en realitat volen dir escamarlans). Jo em pensava que els de la Coporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) no s’havien pas tornat bojos, si de cas ignorants de la llengua! O quants habitants de Mallorca ja no saben què vol dir “Trempó” (de trempar, amanir; moltys escriuen “Trampó”), o “Ensaïmada” (de saïm, llard)?
Perquè si per als espanyols la llengua és companya de l’imperi -i per això han imposat i imposen el castellà, com ho fa la Constitució, monument antidemocràtic des del punt de vista lingüístic-, per als catalans és companya de la cuina. Sense la llengua viva -i necessària, és a dir, oficial- no tenim possibilitats de conservar els mots de la cuina, la clau que interpreta l’Antiga saviesa. Per a la nostra llengua -i per a la cultura europea- això és particularment greu: en català, a Europa, es varen escriure els primers llibres de cuina, de bones maneres, de confiteria, de teoria gastronòmica: amb la pèrdua de la llengua viva -una realitat galopant- hauríem d’estudiar un llengua morta, simplement, per refer la història de la cuina. En efecte: com interpretarem els primers manuals culinaris d’Europa, que foren escrits en la nostra llengua, i sense els quals no podem entendre ni la història de la cuina de la Península Ibèrica ni la de la mateixa Europa? Necessitarem experts en llengües arcaiques i mortes, i Espanya farà una gran festa.
A Provença i al Delfinat, per exemple, ja no saben que la deliciosa Salsa camelina (o camellina) que encara fan algunes cuineres és un nom catalano-occità medieval que es refereix al seu color (de camell). Si fos francesa, és clar, se’ n diria “sauce de chameau”, o una expressió similar. Ni saben que brandada és una preciosa paraula occitano-catalana que, per ella mateixa, ens explica la clau d’aquest plat de bacallà.
Només cal passejar per Barcelona: la pràctica totalitat de les informacions dels restaurants són en espanyol i, si hi apareix el nom d’algun plat català, sovint hi és mal escrit: la Generalitat no fa complir ni la seva pròpia llei: no defensa els drets de la llengua catalana i dels catalanoparlants. Això té un nom: lingüicidi. Els socialistes -i també el PP- han fet seu el que va deixar dit l’any 1932 José Ortega y Gasset, va repetir Antonio Machado o Unamuno, i avui Lodares, Gregorio Salvador o Pérez Reverte -i, amb ells, els intel·lectuals i escriptors espanyols i els seus aliats dits “Ciutadans”, amb Arcadio Espada i cia-: “El estado español, que es el poder prevalenciente, tiene una sola lengua, la española, y esta es , por ineludible consecuencia, la que jurídicamente tiene que prevalecer”.
Ja sabem que ens ho diuen per terra, mar i aire, i que ens ho imposen amb el poder de la Constitució. I també el poder del PSOE, el su intèrpret que combat a mort la llengua catalana amb les seves lleis que volen impedir que el català sigui present als mijans, pel·lícules i sèries.
