En el decurs de l’edició d’enguany del Madrid Fusión Alimentos de España s’ha plantejat una activitat anomenada “Tinc una pregunta per vostè” en la que personatges famosos de la gastronomia responien preguntes que els feia el públic. En la sessió que protagonitzava el singular xef Daviz Muñoz li van plantejar quin plat o plats triaria per gaudir-los just abans de morir. El xef madrileny no va dubtar gens en respondre: “Els ous en paella amb tòfona d’Abraham García (Viridiana), el ceviche amb eriçons de la Mar de Gastón Acurio, a Lima, i qualsevol plat de foie dels que fa Andoni Luis Aduriz a Mugaritz“.
A la novel·la Rapsòdia Gourmet, l’escriptora francesa Muriel Barbery ens narra els darrers dies d’un crític gastronòmic i el seu afany per recordar els plaers del menjar. Al cor de París, Pierre Arthens, el crític de gastronomia més cèlebre del món, és a punt de morir. Admirat per alguns i odiat per molts, Monsieur Arthens porta anys decidint el destí dels xefs més prestigiosos, destruint i construint reputacions al seu gust. Ara, en les darreres hores de vida, el seu pensament es posa sobre una cosa molt més senzilla: busca desesperadament un sabor únic, el sabor que un dia el va fer feliç.
Als Estats Units, els condemnats a mort tenen dret a demanar un darrer sopar, d’acord amb un pressupost màxim de 40 dòlars i no els permeten acompanyar-lo de cap beguda alcohòlica. La sol·licitud més popular és una hamburguesa amb formatge i patates fregides. La carn, el pollastre fregit i els gelats també són comuns.
Generalment és el destí qui marca quin és el darrer àpat de la majoria, tot i que hi ha casos com el del rei suec Adolf Federic, que va regnar aquest país escandinau al segle XVIII, que va provocar la seva mort amb un gran banquet. El 12 de febrer de 1771 va celebrar un opulent banquet amb llagosta, caviar, xucrut, arengades i postres acompanyat de champagne. Els problemes digestius que li va comportar tot el que va menjar li van provocar la mort, just després de la ingesta. Algunes fonts citen que va repetir postres fins a 14 vegades.
Això em va fer pensar en quins plats demanaria jo, si em trobés davant d’aquesta tràgica situació, que no vull ni imaginar-me -bàsicament perquè si saps que et queda poc temps de vida, poca gana deus tenir-. Però posats en la metàfora de quins són els plats que més m’han impressionat a la meva vida, fins al punt de ser els que voldria que marquessin el meu darrer record gustatiu, la conclusió a la que arribo és que hauria de demanar una pròrroga per poder gaudir tots els que voldria.
