Aquest matí quan he sortit de casa he pogut constatar el panorama desolador que pels pobles i ciutats és tenir els bars i els restaurant tancats. Podria dir que semblava un dia festiu, però no, perquè també en els dies festius aquests establiments estan oberts per oferir-nos els seus serveis.
Avui no ha estat possible poder anar a fer el cafè, llegir el diari i sentir els comentaris dels habituals del bar de capçalera sobre els temes d’actualitat. Bars i restaurants han estat assenyalats com els focus de contagi de la COVID-19. Però realment és així? Les autoritats tenen dades fefaents que els contagis es generen en bars i restaurants? I en cas que fos cert, és en tots? O bé només es produeixen en una petita minoria d’establiments que passen de les recomanacions de les diferents administracions i no compleixen amb els protocols de seguretat assenyalats?
L’administració ha tirat pel dret i ha anat pel camí més senzill: el tancament total. L’alternativa era el control dels establiments per determinar quins no complien amb les normatives. Però això significava més esforç i més recursos. En resum, gestionar. Però potser no és que no vulguin gestionar, sinó que senzillament que no en saben. Les solucions quirúrgiques als problemes sempre són solucions més complexes però molt més justes perquè, entre altres avantatges, eviten una gran part dels danys col·laterals que es poden produir quan es maten mosques a canonades.
Per la meva feina trepitjo bars cada dia i restaurants molt sovint. I sí, d’acord, en una minoria hi havia dèficits en les mesures de seguretat anti COVID-19, però en la immensa majoria aquestes mesures estaven perfectament ben aplicades. I tal com he pogut constatar jo mateix, ho haurien pogut fer els diferents cossos policials, evitant d’aquesta manera que paguin justos per pecadors.
Perquè és molt senzill dictar mesures des de la comoditat que les pèrdues econòmiques les tinguin els altres. “Hem de ser solidaris”, ens diuen. Però ells a final de mes ingressaran el seu salari i, per contra, els bars i restaurants a final de mes hauran de fer mans i mànigues per pagar els sous dels treballadors, pagar proveïdors i altres despeses, i també pagar impostos. Perquè demanen solidaritat però no ofereixen cap mesura àgil i ràpida per pal·liar els efectes d’aquesta solidaritat. Les ajudes que ofereixen, si arriben, sempre és tard, i després d’haver hagut de fer un munt de burocràcia, i en la seva tramitació ja s’ha perdut una bona part de les ajudes en despeses de gestors, desplaçaments, parkings… i de temps. I en paral·lel, els impostos i les despeses generals dels establiments continuen el seu camí inexorable impassibles i insensibles a qualsevol mena de situació.
Com diuen alguns, que déu ens agafi confessats!
