Llums i ombres del meu primer dinar post-pandèmic

"La salsa Cafè de París que ens van servir, absolutament líquida, era un miratge del que ha de ser aquesta salsa"

Dilluns vaig anar a dinar a un restaurant dels que s’ha posat de moda a Barcelona. Era el meu primer dinar hedonista des de l’inici de la pandèmia i, potser per les ganes de gaudir que tenia i les sensacions posteriors, he decidit dedicar-li l’article d’opinió d’avui. L’establiment triat es defineix com un steak bar i, en un article publicat a La Vanguardia el dia 5 de desembre de 2020, la periodista Cristina Jolonch en feia una bona ressenya, on en paraules de la seva cap de cuina deia que la carn, únic plat principal de la carta, era un llom baix provinent d’Alemanya. La cap de cuina asseverava que aquesta carn era “la millor que hem trobat per a entrecot”. Com ja he comentat, jo hi vaig anar dilluns dia 26 d’abril de 2021, aproximadament cinc mesos després de la publicació de l’article. Anava acompanyat d’una persona experta en carns i ens va semblar, a priori, una bona opció. Per situar qui no conegui aquest establiment, la fórmula d’aquest steak bar és com a plat únic de la carta una peça de carn de 500 gr. per compartir entre dues persones, que té un cost de 35 euros, i que es pot complementar amb alguns acompanyaments i salses que, òbviament, es paguen a part.

En preguntar-li al cambrer que ens va atendre, molt amable i educat en tot moment, sobre l’origen i les característiques de la carn, d’entrada no ens va saber respondre. Després de preguntar al cap de cuina, ens va dir que la carn era de vedella (uff! quin alivi), i després ens va dir que era un llom baix de vedella de raça frisona gallega. Gallega? En l’article de La Vanguardia afirmaven que la carn provenia d’Alemanya. Però aquest no és el problema que vull destacar, ja que tenen tot el dret a canviar l’origen de la carn que serveixen, el que vaig trobar fatal era que en un local que es posiciona com steak House, el personal d’atenció al client a la sala, el que prenia comanda, no tingués la informació bàsica de l’únic plat principal que serveixen. I això no és culpa d’ell, sinó de qui ha concebut el servei, que no ha tingut en compte la formació del personal de sala. Repeteixo que la persona que ens atenia en tot moment es va mostrar molt amable i educada.

Cal dir, però, que la carn la van servir al punt desitjat i molt ben cuinada, tot i que, en la meva opinió, és un plat que costa força més del que val.

La segona decepció va venir amb la salsa. Sóc un fan de la salsa Cafè de París i he tingut la sort de poder-la gaudir en molts establiments, entre ells, el Cafè de París de Ginebra (Suïssa) on va ser inventada als anys 30. La salsa Cafè de París que ens van servir, absolutament líquida, era un miratge del que ha de ser aquesta salsa.

La tercera decepció, que en realitat va ser la primera, va venir amb la carta de vins. La carta de vins està composada de 5 referències: 2 vins blancs (un de català i un de navarrès), 1 rosat (navarrès) i 2 vins negres (ambdós catalans). I no tenen cap escumós! Un local amb posicionament de steak House amb només dues referències de vi negre? Em costa d’entendre.

Les postres molt bones.

També cal assenyalar que, així com la coberteria, i en especial el ganivet, estava molt ben triat -era un ganivet de la casa Pallarès de Solsona-, les copes en que servien els vins deixaven molt que desitjar.

La meva conclusió: és un restaurant que, si bé han treballat a consciència alguns aspectes, se n’han deixat uns quants de prou importants per acabar de polir.

Nou comentari