No hi ha un acord unànime entre els historiadors i erudits de la cuina i la gastronomia sobre l’origen de la truita d’ous, un dels plats més tradicionals d’arreu del món. La truita d’ous és un plat summament versàtil que es pot cuinar només amb ous però també hi ha la possibilitat de fer-ne infinites varietats tot afegint-hi qualsevol ingredient que ens puguem imaginar.
Una de les discussions bizantines al voltant de la truita d’ous és el seu punt de cocció. La pregunta és: ha de ser sucosa o feta? Com sempre això depèn de les preferències de cadascú i els partidaris de les truites sucoses i de les truites fetes es quedaran amb la seva opció malgrat tota l’argumentació que es pugui aportar per fer-los canviar d’opinió.
Fa pocs dies veia un vídeo de un cuiner multiestrellat en que cuinava una truita de patates, quallant-la només per una banda. Quan hagués estat el moment de girar-la a la paella, la va girar col·locant-la directament sobre el plat de servei. La truita, d’aspecte espectacular, com us podeu imaginar, era extremadament sucosa i regalimava ou per tot arreu. Cal dir que l’aspecte que ofereix aquesta textura, amb presència d’ou gairebé cru, crea rebuig a moltes persones.
Tanmateix, hi ha un bar de tapes d’un dels barris perifèrics de Barcelona que fa unes truites gegants, que poden arribar a mesurar fins a 10 cm. d’alçada, i que tenen molt d’èxit entre els seus clients. Són truites perfectament quallades, sense cap concessió a l’ou líquid, però molt atractives a la vista. Sovint quan les tastes, encara que un no sigui partidari de les truites sucoses, aquestes truites que tan bé havien entrat pels ulls, resulten ser massa seques, pel que poden arribar a ser embafadores.
Hi ha un gran consens, que no unanimitat, en que el millor quallat d’una truita d’ous és aquell que li aporta a la truita una textura de crema a l’interior. És a dir, sense presencia d’ou líquid, però tampoc que la textura sigui totalment sòlida ni, sobretot, seca.
