Un dels elements amb què ha jugat, amb molt d’èxit, la cuina creativa és la de les il·lusions òptiques, el que en castellà es coneixen com “trampantojos”. Les il·lusions òptiques en gastronomia són elaboracions que juguen visualment amb els comensals, fent-los creure a priori que el plat és una cosa però en realitat n’és una altra. Amb aquestes il·lusions els xefs busquen sorprendre als comensals. És un joc i un repte a la vegada. Ara bé, perquè aconsegueixin el seu objectiu i, per tant, siguin efectives, cal un elevadíssim nivell de creativitat i talent. Si no es fan amb un alt grau de perfecció, aleshores el risc de fer el ridícul és majúscul.
En són un clar exemple els “pebrots de xocolata amb oli” del restaurant Disfrutar de Barcelona. Quan el plat arriba a taula, el comensal veu dos pebrots, un de verd i un de vermell, sobre un petit toll d’oli. En l’ordre del menú, és el moment de les postres i, a menys que el comensal vagi sobre avís, queda molt sorprès que li serveixin uns pebrots de postre. Estan tan magistralment ben caracteritzats que descol·loquen completament al comensal. En realitat es tracta de dues figures de xocolata on cadascuna ha rebut un bany d’una preparació que li ha donat el color vermell i verd.
Qui no hagi tingut l’oportunitat de poder gaudir de les il·lusions òptiques del Disfrutar, potser podrà recordar el “pa amb tomàquet i fuet” que el xef català David Garcia va elaborar en la segona edició del programa Top Chef d’Antena 3, i que li va servir per no recollir els seus ganivets i marxar en el programa 6 del reality. El que visualment semblava un fuet, fins i tot amb la seva pell florida, era una elaboració de xocolata i el tomàquet que l’acompanyava era una elaboració feta amb formatge, praliné d’avellanes i maduixes.
Particularment, m’encanten aquesta mena de jocs on es posen a prova els sentits. Sota el meu punt de vista, es viuen sensacions que fan créixer l’experiència sensorial i magnifiquen l’àpat. És un element que provoca que els comensals aturin la conversa, es fixin en el plat i els incita a fer exclamacions i comentaris i deixar anar alguns somriures. Però conec algunes persones, entre ells amants de la bona taula, que pensen que les il·lusions òptiques són un recurs que no aporta res més que teatre a l’àpat i que no contribueixen a millorar l’experiència.
I a vosaltres, us agraden els plats que són una il·lusió òptica?
