Aquesta setmana s’han presentat les novetats de la Guia Michelin de França 2022. A diferència del que passa en altres països, la guia vermella sempre és molt generosa en el seu país d’origen. A la guia francesa hi figuren un total de 627 restaurant guardonats, aconseguint estrelles per primera vegada aquest any un total de 49 restaurants.

Si a la presentació de la Guia Michelin d’España i Portugal 2022 ja van fer una astracanada concedint de cop dues estrelles Michelin al restaurant madrileny Smoked Room del xef Dani García, que no és altre que el que signa la Signature Collection de McDonalds; a la presentació francesa es van superar i van concedir de cop tres estrelles Michelin, el màxim número d’estrelles possibles, a un restaurant: el Plénitude.

És la proposta gastronòmica de l’hotel que la cadena Cheval Blanc té a Paris. Un establiment inaugurat el mes de setembre de 2021 i liderat pel xef Arnaud Donckele. Obre de dimecres a diumenge de 19 a 23 hores. Ofereix dos menús, el Symphonie, de sis serveis i un preu 395 euros per persona, i el Fuguons ensemble, de quatre serveis i un preu de 320 euros per persona. Abans d’incorporar-se al Plénitude, situat en un edifici Art Déco, a la vora del riu Sena, el xef Donckele oficiava al restaurant, també triestrellat, La Vague d’Or de Saint-Tropez, a la Costa Blava francesa.

No seré pas jo qui qüestioni si el restaurant Plénitude es mereix o no les tres estrelles Michelin -que de ben segur que deu ser així-, sinó que trobo que trenca tota la gràcia d’aquests reconeixements que s’atorguin de cop totes les estrelles possibles. És cert que vivim en la societat de la immediatesa, de la impaciència i de les dreceres. Tot es vol immediatament: les carreres universitàries cada vegada són més curtes per tal de poder obtenir abans les titulacions, les investigacions en molts camps s’orienten a aconseguir escurçar els processos, etc. A la cuina, per exemple, per què hem de tenir un sofregit fent xup-xup hores i hores si una màquina ens el pot fer en pocs minuts? En el món del vi, per què cal tenir un vi mesos i mesos fent criança en bótes de roure, per exemple, si podem macerar-lo en xips que suposadament donen el mateix resultat en molt menys temps? I així en tants i tants processos.

Sembla que s’ha acabat amb aquella màgia que suposava anar guanyant les estrelles Michelin d’una amb una, i que motivava als restaurants que estaven en aquesta dinàmica a anar adoptant processos de millora, d’innovació i sofisticació a poc a poc per anar assolint els requisits que la primera, o la segona o la tercera estrella Michelin demanava. L’assoliment de les estrelles era un plat que s’anava cuinant lentament. Amb el trencament d’aquesta dinàmica, aconseguir tres estrelles Michelin ara només serà una qüestió de recursos. Si es compta amb el pressupost d’inversió necessari, tot es reduirà a obrir el restaurant complint els requisits de la guia i s’aconseguiran les tres estrelles. Fet així, només quedarà pel camí un “petit” detall: la trajectòria del restaurant, o el que és el mateix: l’aval que dona el pas del temps i que certifiquen els clients amb les experiències viscudes.

Nou comentari

Comparteix