En la darrera campanya electoral francesa, un candidat a les eleccions presidencials d’ideologia comunista va publicar una piulada a Twitter elogiant tres pilars bàsics de la gastronomia francesa: el vi, la carn i el formatge. La piulada deia literalment:
“Un bon vi, una bona carn, un bon formatge: això és la gastronomia francesa. La millor manera de defensar-la és permetre que els francesos hi tinguin accés.”
Pocs instants després, la candidata presidencial dels verds va replicar la piulada amb el següent missatge: “El cuscús, plat preferit dels francesos…”, titllant al seu contrincant comunista de racista i supremacista i obrint una sucosa polèmica a les xarxes socials. En la piulada adjuntava un enllaç a un article sobre els plats preferits dels francesos, on el cuscús quedava en primer lloc.
En unes declaracions, la candidata verda va dir que la piulada del candidat comunista “excloïa una part de la gastronomia de França. La gastronomia francesa i el bon menjar és també la raclette que és suïssa, la pizza que és italiana, el sushi que és japonès… Bé, això és França, i es pot ser francès durant diverses generacions i estimar el cuscús”.
Un ex-company de la candidata dels verds es va sumar a la polèmica, ara atacant pel flanc vegetarià. Aquest exdiputat verd va piular: “No bec. Sóc vegetarià. Espero no ser l’anti francès”.
Tot això és un exemple més del moment que vivim, on tota mena de declaració és susceptible de ser interpretada de la manera que a cadascú l’interessa més per la seva causa. Són tants els col·lectius que existeixen, que és molt difícil, per no dir impossible, emetre una opinió sense que un o altre s’ho prengui malament i derivi en una polèmica de més o menys abast.
