Si ens fixem com mengen nens i joves, però també molts adults -incloent polítics i gent coneguda i famosa, o cuiners i cuineres que apareixen a Joc de Cartes, de forma pública i constatable-, veurem que ignoren els principis més elementals de les maneres de taula, com l’ús del ganivet i altres coberts. El tema del tabac, sortosament, ja s’ha superat, però s’hi ha afegit un altre element addictiu, el telèfon mòbil. On s’ha de col·locar, a l’esquerra o a la dreta del plat?
Catalunya és un país de maleducats? Realment és increïble veure en públic -cosa que no veiem pràcticament a cap altre país- pràctiques absolutament condemnables i que són l’ABC de les bones maneres, com és ara posar-se el ganivet a la boca, posar els colzes sobre la taula -és clar que parlem d’àpats públics i més o menys formals-. D’altres coses que s’obliden és que els aliments tous -ous, carn picada, mandonguilles…- i les amanides no s’han de partir amb el ganivet. O, al contrari, que ens és permès menjar certes coses -com els espàrrecs- amb els dits. Fins i tot hi ha qui vacil·la en una norma bàsica: que sempre començarem fent servir els coberts que estiguin més allunyats del plat, i que la copa d’aigua és la de l’esquerra de tot.
Però la comensalitat i les seves normes són un reflex preciós de la societat. Com explica Norbet Elias (The civilizing process), les normes de taula són tant el medi com el mitjà a través del qual la població s’acostuma a la convivència, és a dir, que és un important factor de civilització, d’adequació al medi social. Les bones maneres, la urbanitat -en definitiva, “l’usar bé de beure e menjar”- i el conjunt de regles que porta aparellades, constitueixen una explicació visual i ritual dels rols socials, de la convivència, de la comensalitat, de la convivialitat (com es diu a França) o, simplement, un reflex de les normes socials.
El concepte de comensalitat és com si ens fes humans -igual que ens ho fa la consciència del paisatge-, com diu J. Cruz Cruz: “Comer en compañía es el fenómeno por el que el hombre trasciende de hecho o realmente su animalidad: su necesidad biológica de comer no se satisface de manera puramente biológica”. I, encara afegeix: “La comida en la mesa festeja de suyo nuestro ser de hombres en común” (Alimentación y cultura). No és estrany que Faustino Cordón afirmi que “comer hizo al hombre”, en una suggestiva teoria del procés d’hominització, i que estudis més recents, com els d’Eudald Carbonell, també apuntin en aquesta direcció. El domini del medi suposa també un avenç de la comensalitat. O d’això aparentment trivial -o no- que en diem maneres de taula.
No hem de confondre aquestes maneres -o “comport”, que és la preciosa paraula utilitzada al Tirant lo Blanc amb les normes estrictes i purament funcionals del protocol-: saber menjar no és tenir un conjunt de regles; és també saber conviure, en cara que sigui en l’espai acotat d’una taula. Com diu Castiglione: “La taula és el món; la taula és tot el món”. He de dir que Catalunya va ser pionera en aquesta qüestió: el gironí Francesc Eiximenis, al s. XIX, al seu magnífic -i primerenc a Europa- “Com usar bé de menjar i beure”, dedica importants capítols a les normes de taula o de bon “comport”: postura a taula, ús del tovalló, temes de conversa, etc. I també diu que els catalans -al costat dels italians- eren la gent més refinada en el su “comport” a taula, en un moment en què els castellans, per exemple, no coneixien l’us de la forquilla o el tovalló.
