Ja avanço, abans de rebre crítiques per tot arreu, que el títol d’aquest article d’opinió és una provocació. Però sí que és cert que, malgrat la nutrició és una ciència, concretament la ciència que estudia els nutrients i altres substàncies alimentàries, i la forma en què el cos les assimila, és un autèntic drama saber quina és la millor dieta per poder dur una vida saludable i plaent a la vegada. I ja no dic quina és la millor dieta per perdre pes, o per resoldre qualsevol altre trastorn o situació derivada d’una determinada alimentació. Si en gastronomia a vegades diem que hi ha determinats plats que tenen tantes receptes com cuiners els elaboren, en nutrició gairebé es pot afirmar que hi ha tantes maneres d’interpretar un problema com professionals el tracten.
Si un es capfica mínimament en aquesta qüestió, no és difícil arribar a la conclusió de que no hi ha un consens entre els científics, investigadors i professionals sobre quina és la millor dieta: ni general, pel gruix de la població, ni per grups concrets i, sobretot, no hi ha cap dieta que es reveli efectiva i consensuada per solucionar problemes concrets. També és cert que sí que hi ha un cert consens al voltant de certes pautes, però són tan genèriques que acaben essent poc efectives.
Cada visita que un fa a un professional de la nutrició, ja sigui dietista, nutricionista, endocrí, etc. tots actuen d’acord a una base de coneixement comú, però davant de la mateixa analítica de sang i orina -el que podríem definir com l’enunciat d’una situació concreta- proposen solucions diferents que poden arribar a ser contradictòries, fet que provoca una situació de confusió al pacient que no sap a qui fer cas i, per tant, quina pauta seguir.
I, enmig d’aquest dilema, hi ha els professionals que militen en determinades solucions comercials i que les prescriuen als seus pacients amb convicció, malgrat que hi hagi una part de la comunitat científica que les rebutja frontalment. Davant d’aquesta situació, les persones que pateixen algun problema relacionat amb la nutrició, com per exemple el sobrepès, es converteixen amb les víctimes d’aquesta contradicció, donat que no saben a qui creure: si al professional que els ha prescrit la solució, o a la comunitat científica que hi està en contra.
Si la ciència no té una solució efectiva pels problemes derivats d’una determinada alimentació, segurament és perquè no s’ha investigat prou, i si no s’ha investigat prou és perquè, d’una banda, els estaments públics no tenen fons per dedicar-hi, i, d’altra banda, la indústria farmacèutica no hi veu negoci, és a dir: no tenen clar que puguin tenir resultats en un termini raonable de temps que compensin la inversió que haurien de fer i, per tant, prefereixen dedicar els recursos a investigar altres malalties.
Segurament aquest article és fruit del síndrome d’abstinència generat per les pautes d’alimentació, que no dieta, que la meva nutricionista m’ha prescrit.
