El títol del meu article d’opinió d’avui podria semblar que és la típica tàctica, malauradament tan emprada avui dia, de provocar al lector per encuriosir-lo a entrar al cos de l’article. Però no, no és una provocació. En realitat, el tacte picant en els aliments, que tant ens agrada a uns i que tant odien altres, té molt més a veure amb el ‘puenting’ del que es podria pensar a priori.
Quan mengem plats que contenen ingredients picants, aquests provoquen la mateixa reacció del cervell que quan fem una pràctica de risc. És a dir, ambdues situacions fan reaccionar al mateix temps els mecanismes cerebrals que controlen les sensacions de dolor i de plaer. Aquests mecanismes actuen de manera similar, activant el sistema que genera dopamina, un neurotransmissor que controla la nostra percepció i consciència, afectant, entre altres, el comportament, el moviment, l’estat anímic, la recompensa, la inhibició d’hormones, la son, l’atenció o l’aprenentatge.
El tacte picant el provoca, entre d’altres, una substància anomenada capsaïcina, un compost químic que té la capacitat de provocar sensacions irritants, de cremor, en les papil·les gustatives, disparant d’aquesta manera els mecanisme preventiu del dolor del cervell que indica que estem menjant quelcom que no hauríem d’ingerir. En realitat, amb el menjar picant es gaudeix a partir d’una determinada sensació de dolor. Els éssers humans som els únics animals que mengem picant. La resta el defugen immediatament quan el tasten. És per això que els científics arriben a la conclusió de que el gust pel picant no és natural, sinó adquirit.
Un dels més grans experts sobre el tacte picant, el psicòleg Paul Rozin de la Universitat de Pensilvania, als Estats Units, qualifica les sensacions que s’experimenten quan es menja picant com “benignament masoquistes”. D’altra banda, el neurocientífic Siri Leknes de la Universitat d’Oxford, al Regne Unit, va demostrar que les sensacions d’alleujament i de plaer són essencialment la mateixa, pel que quan mengem picant, el cervell inicialment ho interpreta com una amenaça i activa els mecanismes de prevenció, entre ells la por; però quan descobreix que no generarà cap dany, aleshores activa els mecanismes que ens donen sensació d’alleujament, que no deixa de ser una manera de plaer.
Són les mateixes sensacions que s’experimenten quan fem una activitat com el ‘puenting’. Inicialment es disparen totes les pors, perquè el cervell interpreta que aquella situació, en circumstàncies normals, és mortal. Però quan les cordes aturen la caiguda, aleshores s’activa de manera molt intensa, la sensació d’alleujament, generant-se les reaccions fisiològiques que ja he descrit.
