La manifestació gastronòmica més important de Catalunya, sens dubte, és el Fòrum Gastronòmic, la gran creació de Pep Palau i Jaume von Arendt, fundada el 1999, que se celebra a Girona, Barcelona, Vigo, Gijón, etc. També tenim Alimentaria, però és més aviat una fira de productes, en sentit més estricte. El Fòrum inclou també productes cuiners, conferències i altres manifestacions. A Madrid hi ha el Madrid Fusión -manifestació internacional amb xefs- i a Donostia el festival Gastronomika. A més, tenim els esdeveniments del Basque Culinay Center, que ha situat la cuina basca a nivell mundial. Ben el contrari del que passa a Catalunya, on el BulliFundation -sembla que finançat per l’Ajuntament de Roses, la Diputació de Girona i la Generalitat- no inclou l’epígraf Catalonia, i per tant es projecta com a Spain.
120 expositors han ocupat els 7.000 m2 de zona d’exposició i que han marxat del Fòrum Gastronòmic de Girona ben satisfets pel volum de vendes post-pandèmia. En aquest Fòrum s’hi ha produït esdeveniments d’èxit. La tercera jornada, per exemple, va comptar amb amb Jordi Roca encapçalant l’elenc de professionals de la pastisseria que van protagonitzar el monogràfic sobre la xocolata; però també hi ha participat Joan Roca, Massimo Bottura, Marc Ribas, Ada Parellada, Nandu Jubany i altres prestigiosos xefs.
Entres ells Jordi Cruz, que es va presentar sota la marca de ‘Cuina estrambòtica’, amb el pintor Quim Hereu. L’autoanomenat ‘estrambotisme’ pictòric no és més que una reivindicació del surrealisme, però no centrat en l’avantguarda i la ruptura, sinó en un realisme pròxim al pompier. L’art pompier és un terme burlesc francès de finals del segle XIX per a grans pintures d’art acadèmic “oficials” de l’època, especialment històriques o al·legòriques.
Jordi Cruz va fer la conferència en castellà sota el pretext d’haver de fer una directe per a Instagram, cosa que em sembla una excusa pompier. És cert que al restaurant La Fortalesa, de Sant Julià de Ramis, va tenir l’encert de fer un menú a l’abast, però a costa de presentar plats a parer meu, ben desafortunats, i que ja presagiaven l’estrambotisme pompier. Entre ells, recordo uns Canelons napats amb oli de tòfona. Aquest pretensiós oli no hi aportava res i, al contrari, els convertia en oliosos i llefiscosos, en treure’ls el gratinat tan desitjat en aquest plat. O també un arròs amb costelló, un arròs també supergreixós, això sí, amb una peça de costella de porc ibèric, que no aconseguia superar cap arròs amb costelló de qualsevol casa de menjars. Si la cuina estrambòtica és, segons el xef, “cuinar la fantasia a través de la lògica”, no hi veig cap lògica en convertir plats tradicionals en fantasies olioses.
Uns altres que va optar pel castellà van ser els de Vila Viniteca pel seu premi “Cata por parejas”. Es veu que l’enologia en català fa provincià, i cal fer-ho tot en la llengua de l’imperi, present a tota la retolació, així com als premis lliurats (que va guanyar una parella madrilenya constituïda per Boris Rivas i Alberto García), que evidentment, segur que no haguessin posat cap objecció que el diploma de grans dimensions que se’ls va liurar fos en català.
Finalment es va concedir el Premi al Millor Xuixo del Món (sic), no simplement al millor xuixo, que seria el més pertinent, sinó amb un pretensiós títol i que recorda el provincianisme i la presumptuositat de coses espanyoles a l’estil “lo mejor del mundo” -com l’anunci de televisió d’un Rioja, Antaño, que es promociona com ‘la viña más prestigiosa del mundo’ (sic)-. El més increïble és que un Ajuntament, el de Girona, aboni aquesta horterada, un aspecte (creure’ns superiors) que Salvador Espriu ja va criticar amb la frase repetitiva “som els millors” a “Ronda de mort a Sinera”.
