Disseny i cuina han d’anar de la mà

La deslocalització industrial, i també la crisi, ha provocat també una certa deslocalització del disseny per a la cuina

Ja  sabem que  Barcelona, per bé i per mal, és una ciutat de disseny. Compta, entre altres coses, amb entitats com l’ADI-FAD -de la junta del qual en vaig forma part- o del Museu del Disseny. Abans es deia: “Estudies o dissenyes?” Però arran de l’esnobisme universal per les coses de la cuina, es diu ‘dissenyes o cuines?‘ I també parlem de “cuina de disseny”, amb un cert sentit despectiu, com una cuina sense arrels, i fins i tot massa “creativa”.

I a vegades ja no cal la dicotomia: es pot dir ‘dissenyes i cuines?’ Es parla, en efecte, despectivament, de cuina de disseny -que vindria a ser una cuina sense arrels, tan cosmopolita que s’assembla a tants barcelonins de l’“esquerra caviar”, dits també “pijoprogres”, dits també “happyflowers” o “multicultis”, o “ciutadans del món”, que van de l’ex-totalitarisme roig al neo-fonamentalisme verd, adeptes a totes les causes menys a la del país. L’Any del Disseny celebrat ja fa un temps, les classes especials d’Eina (Escola de Disseny), sovint incideixen en aquest camp, a vegades de forma més snob que no pas documentada. No obstant, no ens ha plantejat cap proposta estimulant en el camp de la cuina. Una gran pèrdua, val a dir-ho, va ser el paradís del disseny culinari, la botiga Vinçon del passeig de Gràcia. Un lloc inoblidable al qual hi entraves com qui entra en un museu sense necessitat de comprar res.

Voldria recordar, no obstant, un dels arquitectes i dissenyadors que més s’ha interessat per aquest tema: es tracta de l’italià Ettore Sottsass (1917-2007). Vàrem tenir ocasió d’entrar-hi en contacte, per darrer cop ja fa uns anys, el 1983, quan es va presentar una mostra -“La darrera oportunitat d’ésser avantguarda”- a l’espai Santa Mònica de la Generalitat de Catalunya. Sempre he estat interessat en aquest camp, sobre el qual he fet cursos, classes i conferències, i també n’he organitzat mostres. Aquest dissenyador italià és dels que s’ha interessat de forma més seriosa pel tema de la cuina -en tots els seus aspectes, tant el del disseny, naturalment, com el de la teorització i de la importància donada al menjar-. Ha influït enormement en el disseny contemporani -els seus objectes de cuina i taula per la casa Alessi formen part del més lluït del disseny contemporani-. No solament va influir a Catalunya, sinó també als Estats Units, a través del grup Memphis. Ell mateix confessava que el nom va sortir d’una nit de vi i roses, escoltant Bob Dylan i la seva cançó “Stuck inside of Mobile with the Memphis Blues again”, cosa que me’l va fer més simpàtic, ja que compartíem la passió per aquest cantant jueu nordamericà i particularment per aquest neo-blues modern, amb una lletra amb elements surrealistes: “Ve el senador ensenyant a tothom la seva arma i distribuint tiquets de franc per al casament del seu fill”…

Ha manifestat coses tan interessants com aquesta: “Quan em conviden a sopar a casa d’uns amics o a casa de senyors o també als restaurants, de seguida que puc, quan puc, si puc, vaig a veure com és la cuina. No vaig a veure la cuina per xafardejar o per provocar-me visions una mica còmiques o una mica tristes, vaig a veure les cuines perquè les cuines me les imagino com aquells llocs i aquells passadissos rere l’escena d’un teatre, on es prepara amb calma, amb por, amb alegria (alguna vegada), amb presumpció, amb misteri, l’espectacle; l’espectacle que sempre ha de ser meravellós… Jo veig la cuina com aquell lloc, una mica misteriós, on en realitat es preparen els ingredients per a una mena de sagrada representació, per a un ritual que es repeteix cada dia”.

Cal dir que els objectes de cuina o servei de taula dissenyats per Ettore Sottsass són d’allò més depurat i fins i tot imaginatiu que ha creat el disseny contemporani.

A Catalunya també en tenim exemples importants, com el setrill Marquina, el wok Castey de Benedito -un servidor va col·laborar en el seu disseny, a fi d’aconseguir que el cul fos totalment rodó, cosa imprescindible en un wok digne del seu nom-, mobles de Lluís Vilà o Tusquets, a part de peces de mobiliari per a cuina i bar, des de les més d’arquitecte o tècniques fins a les més enjogassades o “d’artista” com Mariscal. Sense oblidar el camp dels petits electrodomèstics, com són cafeteres i cafeteres exprés, batedores i altres estris. En un temps passat, és clar. La deslocalització industrial, i també la crisi, ha provocat també una certa deslocalització del disseny per a la cuina, al qual Catalunya havia aportat força: cafeteres i aparells diversos, recipients de cocció, coberts, parament de taula, mobiliari, recipients diversos… Queden uneds poques marques, com alguna d’olles i cassoles: Castey OMésema (que fabicia la mítica cassola catalana), Bra-Monix, Lekué, Eurast…

Nou comentari