Dieta Mediterrània, realitat o mite?

"Els qui més en parlen, quasi segur que no suportarien menjar com menjàvem els mediterranis fins els anys 60"

Una dieta idiota

Dieta és un concepte que, en sentit estricte, suposa un control conscient de les suposades qualitats o defectes nutritius dels aliments en funció d’uns fins terapèutics o higiènics, i, per tant, no se n’hauria de devaluar el seu sentit fent-lo caldre a alimentació i, de retruc, degradant el concepte cultural i històric de cuina. Es a dir, una dieta suposa un control conscient i terapèutic de l’alimentació, cosa que no ve al cas en l’aplicació que se’n fa. Però la cultura culinària de la Mediterrània, o els seus estils i comportaments alimentaris -que sí que existeixen- són un fet molt més complex que una simple qüestió de “dieta”. Diem, de passada, que un dels primers autors a parlar-ne, com un tot global, fou Elizabeth David (A book of meditarrenean food,1950).

Per aclarir conceptes, recordem que el de “dieta mediterrània” fou introduït per un professor -i un grup de nutricionistes- també de cultura anglosaxona, Ancel Keys, l’any 1952, i en forma de publicació el 1959 (How to eat well and stay well, The mediterranean way, Keys & Keys, 1959). No obstant, força abans -el 1927- el metge britànic Peter Cunnigham ja parla d’un règim de tipus mediterrani aplicable a Austràlia, per raons climàtiques. Més tard diversos investigadors hi han treballat, sobretot de cara a demostrar-ne els seus beneficis per la salut. Però ens trobem que, com dèiem, ha esdevingut un tòpic mediàtic, aplicat a tort i a dret com una moda consumista més.

La moda mediterrània

En general, la major part de textos que dietistes o periodistes escriuen -a doll, a causa de la moda- sobre el tema, solen ser molt tòpics, ja que d’una banda parteixen del peu forçat d’haver d’ adaptar la cuina a un discurs pseudomèdic i, de l’altra, no fan més que contenir certes obvietats i tautologies. D’altra banda, els suposats beneficis per a la salut de diversos aliments aïllats -siguin els cereals, el vi, l’oli d’oliva o el tomàquet- se sol fer de forma aïllada, sense esmentar les dosis terapèutiques (ja que incideixen en aquest tema), al marge dels paràmetres generals de salut i alimentació (estil de vida) i, sovint, fruit d’estudis pagats per les empreses que comercialitzen el producte-miracle, i de lobbys que els controlen. I, finalment, no només no es té en compte l’estil de vida, sinó que també s’oblida la dimensió de barreja d’història (i religió: on queden el vi i el porc?) cultura i plaer que comporta tota activitat alimentària.

A més se sol confondre la “dieta mediterrània” amb una idealització “remasteritzada” i urbana d’aquesta cuina, que alguns gosen anomenar “Gurmed”: de fet, els qui més en parlen, quasi segur que no suportarien menjar com menjàvem els mediterranis fins els anys 60 (plat únic, alimentació pobra, escassa i poc variada, frugalitat obligada), abans de l’adveniment de la prosperitat econòmica i la societat de consum. De fet, podem veure que allò que els fabricants de productes i plats preparats, i fins i tots els restaurants, ens proposen com a “dieta mediterrània”, sol ser-ne una caricatura a vegades d’allò més grollera. Per vendre, tot s’hi val, i tot és mediterrani: d’un dubtós plat preparat a unes nous o un paquet de coco ratllat.  

Vegem com, altrament, alguns dietistes, periodistes, gastrònoms -i fins antropòlegs i historiadors-, i cuiners solen definir aquesta “dieta”. “Las virtudes de la dieta medieterránea se basarían, pues, en comidas ricas en fibra” (publicitat subliminal dels aliments “funcionals”?), “vitaminas, minerales, ácidos grasos monoinsaturados y taninos; en comer muchas frutas y legumbres, poca carne, bastante pescado y cocinar con aceite de oliva” (les nostres àvies, pel que sembla, eren unes expertes en conceptes científico-alimentaris; Jesús Contreras, Antoni Riera, F. X. Medina, Sabores del Mediterráneo, IEMed 3, 2005).  Un d’aquests manuals -d’una autora valenciana- la defineix com “una dieta basada en la ingestió de verdures, fruites, llegums, peix i carn”, cosa que sembla el descobriment de la sopa d’ all: què mengen, els xinesos, productes marcians?

Un especial del magazín de “La Vanguardia”  diu que “els mediterranis han assolit una dieta perfecta assimilant aliments foranis a l’ entorn dels seus productes bàsics: l’ oli d’ oliva, la vinya, el blat, el xai i el peix” . I no es descuiden del porc, carn popular per excel.lència? O, en canvi, el vi no hi sobraria, als països islàmics (tanmateix majoritaris, demogràficament). No deixaríem de fer preguntes  a tantes simplificacions interessades. Per a una popular autora  “La dieta mediterránea no es más que la rica combinación de verduras, hortalizas, frutas, cereales, carnes y derivados, leches, quesos, pescados y mariscos que la hacen la más variada y completa”, incidint en les acostumades tautologies i en el maniqueisme amb què sol ser presentada (“la millor i més sana del món”),Dra. Teresa Benaches, Dieta mediterránea, dieta inteligente, Madrid, 1997. D’ altres la veuen pel cantó patriòtic espanyol, com Jesús Llona Larrauri i Garbiñe Badiola, que a Dieta y cocina mediterránea (Lleó, 1999) parlen de la “dieta mediterránea española”.

La dieta, el que sembla, segueix cegament els estats creats per les armes, i no pas els espais naturals, ja que ens diuen que “la dieta mediterránea es la forma específica de alimentación extrapolada de una gran área geogràfica formada por la zona sur de los paises europeos ribereños: España, Francia, Italia, Grecia y Portugal”, definició d’allò més sorprenent (no són mediterranis els turcs, els magrebins, els libanesos, els irsraelites…?). Segons aquests autors, a allò que en diuen Espanya, “el desayuno se realiza con frutos secos y miel” (amb la qual cosa, jo que de petit, en un medi rural, per esmorzar, menjava verdura passada per la paella, sopes, etc., m’ assabento que no sóc mediterrani). Llorenç Torrado, a La dieta mediterránea (Barcelona, 1997) ens proposa la famosa “piràmide de l’alimentació”, en la qual, curiosament, no hi apareix el peix… però sí, a les receptes que ens proposa, un plant tan  radicalment anti-mediterranis com és l’entrecot amb pebre verd.

Els mateixos tòpics  i visions idealitzades apareixen als manuals francesos de “diète crétoise”, que és com es coneix en aquest darrer país la dieta mediterrània, de la quals “els principis en són simples i immutables: consumir cada dia pa, cereals, fruita,verdures o llegums, formatges o iogurts, i olives; coure els aliments i amanir-los amb oli d’ oliva (…).Com a resultat, “longevitat i beneficis immensos per a la salut!” . Davant aquest panorama tan engrescador,qui no es decidirà a anar a viure a Creta? (Dr. Jacque Fricker/Dominiuqe Laty, Régime crétois, bienfaits et délices, París, 2000). El Dr.Jean-Pierre Willem (Les secrets du régime crétois, 1999), a més d’a quests aliments, hi afegeix el vi (què feien els cretenc,s sota la dominació turca; no eren mediterranis?) i productes com la pinya tropical, lalvocat, el plàtan, el cacauet, el mango, el litxí, el caqui, el kiwi, la papaia…amb al qual cosa ens donem que els cretencs ha estat uns grans viatgers.

D’altres autors, a més, troben una virtut miraculosa a questa dieta, i és que fa aprimar. Només cal entrar a Internet per descobrir-hi el miracles que er a la línia suposa la “dieta cretina”, perdó, cretenca. Un col·laborador gastronòmic dels dissabtes d’una emissora nostra , davant d’aquest patrimoni marítim, frutícola i emmagridor, destil.la la següent dieta poètica: “Obrir l’ armariet de les essències mediterrànies i donar aquesta recepta: Escollir el desordre, trossejar el temps, accentuar al diversitat, la multiplicació del gust, un grapat de lentitud, molta duració, molta peresa i calma”.

Pagant Sant Pere canta

Sovint, a més, aquests profetes de la dieta mediterrània ensenyen la poteta dels interessos comercials -i fins i tot polítics- poc clars o massa clars, val a dir-ho. Parlar de “mediterrània” ens evita parlar de conceptes “incòmodes” per a alguns, com Catalunya, País Valencià, Balears, Països Catalans. No és estrany que Josep Català, periodista científic, l’hagi qualificat de “dieta fantasma”, en el sentit que, tal com s’ens presenta, és inexistent, i que hagi remarcar les vinculacions dels profetes mediàtics d’aquesta dieta amb empreses de l’alimentació. De fet, podem qualificar de mite biomèdic. Un grup d’elles, de les més potents pels seus productes típicament “mediterranis”, com veureu, justament, s’ han agrupat sota el nom d’“Asociación para el Desarrollo de la Dieta  Mediterránea”), integrada per Bimbo, Borges, Comercial Gallo, Danone, Freixenet, Gallina Blanca, Grupo Navidul, Kellogg, Koipe,  Mercasa, Miguel Torres, Nutrexpa, Panrico i Sos Arana de Alimentación.

Aquesta reunió empresarial tan galdosa, i d’altres de similars, així com diverses administracions (qui ha dit que fer dieta no engreixa?) solen finançar en cada edició d’Alimentaria i en altres ocasions sengles Congressos, Simposis, Trobades i banquets diversos sobre la Dieta Mediterrània i altres accions més o menys sorprenents, com els “Restaurantes de la Dieta Mediteránea” (un restaurant que ens ofereix “dieta” no és pas, precisament, una invitació a anar-hi a fruir). Floreixen com bolets tota mena d’Instituts, Conservatoris, Fundacions que duen el mot-fetitxe mediterrani, i que han arribat a proposar -amb lajut francament ridícul de ladministració- la declaració per part de la Unesco d’ aquest dieta (?) com a patrimoni mundial de la Humanitat. Com deia Josep Català, el nostre govern “es gasta una milionada en la defensa i promoció (?) d’ una dieta… que no existeix, ni ha existit mai” (“El Punt”, 3.10.95).

Així doncs, certament, comencen a sentir-se les veus crítiques, o que posen una mica de racionalitat en el tema. Abel Mariné, un bromatòleg seriós i de gran prestigi, apunta cap a aquesta direcció, en el sentit de criticar aquest concepte comercial de Dieta Mediterrània.  Al seu torn, el prestigiós antropòleg A. Hubert qualifica aquesta dieta de “mite biomèdic”, i el sociòleg de l’alimentació Jean-Pierre Poulain -tota una referència- apunta també cap a aquesta direcció (Sociologie de l’ Alimentation, Vendôme, 2002).

Isabel González Tormo resum molt bé la qüestió: “En cualquier caso, ese modelo de la dieta mediterránea (…) guarda pocas semejanzas aparentes con la alimentación mediterrénea (“Algunas notas para el anàlisis de las cocinas mediterráneas, a  Sabores del Mediterraéno, IEMed,3, 2005).

La malaltia dels aliments

Un comunicat d’aquesta “Asociación para el desarrollo de la Dieta Mediterránea (1996)”, radicada a Barcelona i integrada, com hem dit, per empreses com són Bimbo,  Kellog o Panrico (que elaboren, segons sembla, genuins i sans productes mediterranis, com els cereals americans o el pa de motllo anglo-americà) ens informa que “La llamada alimentación mediterránea, nuestra típica alimentación española, es una de las antiguas y saludable dietas del mundo”, i a continuació, se’ns invita a degustar els “deliciosos productos de la dieta mediterránea” que, naturalment, fabriquen les firmes esmentades -que, és clar, són molt espanyoles-.

Dieta saludable, dieta- sana, dieta miraculosa? Un aliment no és una medicina, sinó una font d’alimentació i plaer, una cultura: el concepte d’Alimentos sanos y dañinos (títol d’ un llibre d’ èxit de Reader`s Digest,1997) o el subtítol d’un altre, “creieu que les medicines només es troben a la farmàcia?”, indiquen una medicoamericanització de la cuina que ja va ser denunciada per Alan Watts l’any 1968 (Does it matter? Essays on Man’s Relation to Materiality, amb traducció espanyola, El gran mandala): “Confonem la dieta amb la medicina i la cuina amb la farmacologia, ja que s’ escau que  el dietista i el cuiner són mútuament incompatibles… Algunes etiquetes de productes alimentaris no es diferencien en res  de les etiquetes dels específics farmacèutics”.

Caldria ser honestos i manifestar que, al món, hi ha d’altres sistemes alimentaris també remarcables, com l’oriental o asiàtic, l’atlàntic,  el caribeny, el dels inuit (basat en els greixos), etc. És a dir, que cada “dieta”, en general -si fem servir aquest terme-, és adequada a les necessitats locals, com una mena de resposta ecològica al medi. Ho podem veure perfectament en l’alimentació japonesa, segons la FAO, molt saludable, pels paràmetres de la qualitat i perspectives de vida que genera -o en la xinesa, perfectament adaptada a les condicions d’aquell immens conjunt de països.

Comentaris

    Juanita. 23/01/2020 12:56 pm
    Me ha encantado.

Nou comentari