Aquesta setmana ens fèiem ressò de la reapertura de l’històric restaurant Casa Leopoldo -situat al número 24 del carrer de Sant Rafael., en ple barri del Raval de Barcelona. Fins aquí res que pogués alterar el ritme cardíac dels amants de la bona taula, donat que el restaurant ja havia estat traspassat l’any 2015 per la família fundadora als xefs Óscar Manresa i Romain Fornell; i al 2020 aquests el van tornar a traspassar al xef Rafa Peña. El drama venia en continuar llegint la notícia i assabentar-se que els nous propietaris del restaurant són d’origen xinès i que han convertit el que havia estat un dels temples de la cuina tradicional catalana, amb més de vuitanta anys de tradició, en un restaurant de cuina xinesa.
Com és habitual en el modus operandi que segueixen els xinesos quan adquireixen la propietat d’un restaurant, han mantingut tota la decoració i el mobiliari del restaurant, tant la de la façana com la de l’interior. I això encara fa més sagnant la ferida. Casa Leopolodo, decorat originalment amb motius taurins, amb el pas del temps es va convertir en un centre de trobada d’artistes, intel·lectuals i bohemis, esdevenint el restaurant de referència de la “gauche divine” barcelonina. Pepe Carvalho trobava en les opulentes safates de peixos i mariscs que li servia en Germán -l’emblemàtic maïtre del restaurant-, el bàlsam que l’ajudava a superar els moments de nostàlgia de la seva Galícia natal.
Avui, Pepe Carvalho hauria de demanar pa de gamba, rotllos de primavera, un arròs tres delícies o qualsevol dels plats habituals dels restaurants xinesos de la ciutat. El rètol principal de la façana anuncia el restaurant com a Casa Leopoldo Restaurant Asiàtic, i a la pissarra central, situada entre les dues portes del local, on es feia saber que el restaurant era de cuina tradicional catalana, ara hi ha enganxada una carta amb la nova oferta de menjar xinès amb les corresponent fotos dels plats.
Aquest traspàs certifica la mort definitiva del restaurant Casa Leopoldo tal i com l’havíem conegut els que vàrem tenir la sort de freqüentar-lo quan encara era propietat de la família Gil, amb la Rosa Gil al capdavant. Tot i els meritoris intents de ressuscitar-lo per part d’Oscar Manresa i Romain Fornell primer, i Rafa Peña després, aquest darrer volent-lo convertir en un restaurant de tapes, els canvis de tota mena que es produeixen en les societats condemnen a desaparèixer determinats models de negoci, malgrat que aquests hagin estat exitosos durant dècades.
Malauradament, el cas de Casa Leopoldo no serà el darrer que es produeixi. Haurem d’anar-nos acostumant a conviure amb locals que, tot i tenir una ànima nova i radicalment diferent del que havia estat l’original, mantinguin la seva estètica, provocant a una part de la població, la que per edat va conviure amb els models originals, un batibull de sensacions cada vegada que hi passem per davant.
