GiV 5223. És el nom d’una carretera d’anunci de cotxe nòrdic. És sinuosa i envoltada de verd. Preciosa. Serveix per furgar pels límits d’una comarca preciosa com el Ripollés. Remarca un paratge a poquíssims quilòmetres de la Catalunya Nord i a tocar de l’Alta Garrotxa camí de Rocabruna i Beget. No hi ha gens de trànsit. Tot just és un quart d’onze del matí. És divendres i com diuen ara els militars que surten per la tele, tant se val perquè cada dia és dilluns. Fa un sol de primavera fort d’aquest que pica però que en qualsevol moment s’amaga i et regala un xàfec. En un tombant de la carretera, abans de Rocabruna, es dibuixa el mas la Capellera. Allí s’espera amb el gaiato, el sarró el paraigua i tres gossos excepcionals en Toti Juanola, pastor. L’acompanya la Núria, la seva parella, també ramadera i també una professora que ha de treballar des del mas telemàticament. Coses de la pandèmia.
En Toti és a punt de treure a pasturar el ramat. És, com m’ha avisat un carnisser de la Vall de Camprodón, “un ramat que carda goig”. Hi conviuen 400 bèsties. Obre la porta i abans d’engegar les ovelles avisa: “Ves al tanto que van ràpides”. Fa com cada dia si fa o no fa a la mateixa hora, perquè la COVID 19 no li ha canviat els hàbits del treball. En canvi, sí que li ha canviat i en positiu els hàbits per fer calaix amb els xais i la pastura. “Venem més ara que no pas abans de la pandèmia”, admet en Toti amb un to encara sorprès. El secret de l’èxit ha estat reiventar-se a través de la “venda directa”. De fet, Jordi Juanola “Toti” ha aprofitat la seva traça a Twitter amb el perfil @xaiecològic per fer la màgia. “No ens va quedar més remei que espavilar-nos, el coronavirus ha tancat els nostres canals de comercialització habituals, com el restaurant, el principal comprador del xai”, detalla. El punt clau és recollir la comanda i servir-ho a través d’una carnisseria. La pandèmia el confinament els ha canviat, de moment, a millor el model de negoci.
Aprofitar la crisi, al marge de l’administració
El ramat camina rere en Toti i sota l’atenta mirada de la República Collie cap a les Feixes de Can Planas. El camí és ample, airejat i fresc. Les ovelles van endreçades i lleugeres, tot i que de tant en tant, fan el ronsa. Són del morro fi. Ara saben que més amunt hi ha herba bona i maca. Els hi agrada més que el verd dels fondals, cap on van. Però és com tot, primer cal acabar el primer plat abans del segon o bé la part superior de la caixa de galetes. Al Mas s’ha quedat la “Guapa”, una ovella d’onze anys que ha estat la millor “capitana” que ha tingut pel ramat. Ara està molt gran i s’apaga. Li sap greu que s’estigui allitada al corral en un moment dolç de l’explotació. La substitueix la Bleda, no és tan especial com la Guapa però és una professional. Porta esquella. “Només les ben parides en porten”, avisa en Toti.
“Ara seria un bon moment per replantejar la política de l’administració amb la ramaderia de muntanya”, proposa en Toti assenyalant els vessants emboscats del camí. La seva idea és netejar-los i que tornin a ser pastures. Ara està desaprofitat i això dispara l’especulació per la política de subvencions. “Jo no demano calers, però sí projectes, com tenen a França, es podria plantejar fer un projecte de biomassa i recuperar l’espai i que els pastors ens comprometessim a mantenir-lo”, planteja. “Tinc la sensació que la política de l’administració és pagar si fas el ploricó, pagar per quedar-te a casa”, critica. “Aquesta crisi ens ha posat el focus, aprofitem per enseyar que hi ha carn ecològica, de proximitat i que la podem subministrar a un preu competitiu”, subratlla.
De fet, en Toti creu que es pot aprofitar la situació per recordar que Catalunya es deficitària en xai. La cabana de l’oví ha baixat a la meitat durant els darrers vint anys. “Al mercat no només en trobem de la resta de l’Estat sinó de Nova Zelanda i no és pas més barat!”, denuncia. “El problema no només és que l’administració no ens escolta, tampoc ens diu res, nosaltres sabem i coneixem el sector, el territori, sabem com gestionar-lo millor que els buròcrates… que ens diuen… rerepaís, expressió que no soporto!”, es queixa. “Sembla que si t’espaviles et castiguin, que s’estimin més pagar-te per gratar-se”, retreu. “Si, cal turisme, però no només som el lloc d’esbarjo del cap de setmana”, reivindica. “Si per exemple volen que el llop es quedi a Catalunya que ho diguin, potser podríem fer una marca batejada com Xai de Terra del Llop i giraríem la truita”, sospesa.
Els gossos han tingut poca feina. Els tres mosqueters són en Gufis -neta de la llegendària Coloma- Siritzi i Oualis. Són llestos i obedients però no els fa suar gaire. A en Toti no li agrada llençar els gossos. Encara recorda com el seu oncle s’emprenyava quan no deixava anar la Violeta, una gossa del senglar mítica a la Vall. “No volia que l’estripessin els porcs”, al·lega, “ja prou se’n fotien els caçadors del seu nom”. Violeta no és nom de gos per apressar el senglar. En Toti s’estima més fer sonar l’esquella que porta al cinturó, cridar-les i fins i tot, anar-les a buscar per convèncer-les del camí que han d’agafar. És tot un ritual cada cop que les ovelles fan el sord i s’entretenen. Finalment arriba a la pastura, als fondals del dia, que aviat quedaran lluny perquè portarà el ramat més amunt. Seu a terra i deixa el sarró, fa un glop d’aigua i s’elabora una cigarreta amb perícia mentre aguaita el bestiar. Pipa. “S’ha de menar el bestiar, observar-lo, estudiar-lo i t’adones si mengen bé, si cap camina ranca…”, precisa mentre les radiografia amb la mirada.
L’oportunitat del coronavirus
La desgràcia del coronavirus i el confinament ha estat una història que no se l’imaginava pas quan va començar amb 19 anys a menar el seu primer ramat. Tenia deu ovelles. Els testos s’assemblen a les olles. A la família n’havien tingut sempre. Amb els deu caps s’hi va dedicar en cos i ànima després de plegar de treballar a la fàbrica de cautxú. La pandèmia ha permès que amb la finestra de Twitter i que la seguretat del producte de proximitat hagi fet que se superi l’etapa del comprador compromés i militant. “Ens hem d’aprofitar que ens vegin com un sector estratègic no per apujar preus sinó per consolidar la venda dels nostres productes”, sosté. La seva idea és que l’Administració ho tingui més en compte. “No vull que em tractin com un pessebre i l’ai pobret… no, no, no… vull que ens tractin com un sector econòmic i que gestiona el territori, amb plans i crèdits a llarg termini per a inversions, tampoc cal tanta cosa…”, argumenta.
Així reclama evidenciar una de les falles del sistema: l’especulació de les pastures. En Toti està convençut que es “perverteix” i es “distorsiona el mercat” arran de les subvencions. “Donen diners per hectàrees i per caps de bestiar, per això les muntanyes s’omplen de vaques i tu no pots competir amb el lloguer perquè sense cardar res, els propietaris o arrendadors lloguen les pastures a uns preus alts per tenir més dret a subvencions”, denuncia el pastor. “Això no ens permet llogar més feixes i embosca les muntanyes”, delata. “Ara és el moment de posar aquest problema sobre la taula”, proclama.
Però si les vaques estan tan ben pagades perquè no deixar estar els xais i pasturar vaques? Una pregunta que abans de respondre-la se li canvia el rostre. Com si s’hagués esmentat una expressió prohibida. Gairebé fa cara d’indignat. “Un vaquer mai, mai podrà pasturar ovelles!”, adverteix. “Les vaques van a la seva, s’ho fan elles, però les ovelles…. les ovelles, no; hi has d’estar, necessiten carinyo, xiuxiuejar-les, són més delicades… on vas a parar com les vols comparar amb les vaques!”, avisa. Una falca que aprofita per recordar que el següent pas serà posar en valor el iogurt de llet d’ovella.
Al marge per un confinament simbòlic
En Toti, els gossos i el ramat viuen però al marge del confinament. “El virus no ha passat el coll de la Buxeda, d’on no n’he sortit, llevat que per portar els xais a matar”, comenta. “El meu confinament és simbòlic…, com la República!”, ironitza amb una riallada expansiva i amb aire descregut. La feina ha augmentat, hi ha més venda tot i que l’época és la més relaxada, com la tardor. A l’hivern i a l’estiu hi ha més tensió. Cal llaurar, dallar i preparar-se durant les dues estacions extremes.
Però el confinament ha provocat una regeneració del negoci. En Toti aposta per tenir tot el ramat d’ovella roja del Rosselló, raça pròpia de la zona, que a més de part del seu ramat, només n’hi ha al Vallespir i en alguns racons del Pallars. “A França només et venen exemplars si a ells els sobren”, assevera. Un exemple més que el sistema francès el convenç més que el català que ens obligarà a fer “formatges de contrabando”.
Mentre pastura el ramat té temps per llegir, fer el trapella a Twitter i filosofar. Barrina i rumia en com ampliar el corral si la tendència de la venda directa es consolida. També està escrivint un llibre. Porta les notes al sarró i ja apunten maneres. Un doll d’experiències, observacions i històries. De cop, dos marrans trenquen la conversa perquè s’esbatussen a cops de cap. No és res, només que es marquen jerarquia. Però són dos passarells. N’hi ha un que mana que està enmig del ramat i l’assenyala. “Aquest sí que és el sheriff… i sempre n’hi ha d’haver un que mana, però perquè s’ho ha guanyat i no pren decisions qualsevols”, apunta amb velada referència a la política. “Amb el coronavirus també hauria d’haver un que mani i no dos mil”, expressa.
Es quedarà ‘confinat’ a Can Planas fins el vespre quan haurà de portar-les al jaç. Serà llavors quan completarà les comandes que li hauran arribat amb la cobertura. Tant de bo aquesta rutina es consolidi. Serà una de les poques coses bones d’aquesta crisi: aprendre que el país no és un jardí. És un lloc que permet evitar que el menjar no sigui un luxe que ve de la Xina quan van mal dades. Potser el confinament d’en Toti és simbòlic, sí; però la seva feina no ho és pas. Un virus ho certifica.
