Ramaderes contra el coronavirus

Les explotacions ramaderes esperen aprofitar la pandèmia per mostrar la importància d'un sector primari potent

Plou. És dilluns a la tarda. A Vallfogona de Balaguer, la Noguera, s’hi respira un confinament estrany. De fet, hi queda bé amb el paisatge. És passar bruscament una pantalla de videojoc. Del trànsit intens de l’A2, tot i les restriccions, a carreteres confinades on qui hi passa se sap el camí. Al poble hi ha una casa oberta i una granja tranquil·la i espaiosa on hi treballen 500 vaques. Es diu Cal Serret. Curiosament són veïns de la familía de Meritxell Serret, ara ‘ambaixadora’ de la Generalitat davant Brussel·les i consellera d’Agricultura del Govern del Primer d’Octubre. El país és petit.

Mena la granja la Roser, una dona activa, arriada, murri i convençuda de ser ramadera. Defuig del romanticisme de postal que sovint la societat imposa al treball agrari. “És una feina que la fas amb carinyo, perquè la terra t’agrada, com agrada al meu padrí de 94 anys que sempre ha de treure el cap per la granja”, comenta sense impostacions. De fet, quan s’explica sembla una versió molt contemporània de Màrius Torres i el seu famós, “la terra no sap mentir”.

La Roser no està sola aquesta tarda. Ha vingut la Maria Àngels. Una altra ramadera que, a més d’enginyera agrònoma pendent d’acabar el doctorat, és una màquina amb el crossfit. Treballa en una granja on 1.700 vaques fan tres munyides al dia. S’avenen tot i que manen dues explotacions diferents. De fet, ja fan càbales per anar juntes a un congrés veterinari al setembre. “De moment, no l’han suspès”, alerta esperançada la Maria Àngels que també s’apunta a investigacions contínuament aprofitant la grandària de la granja.

“Servei essencial”

Són dues mostres del que ara s’anomena “servei essencial”. Ara bé, admeten que no ho noten llevat d’algunes mostres de reconeixement a les xarxes i per les mateixes característiques de la feina. “Sí, d’acord, estem confinats, més confinats que abans, perquè si abans teníem una escassa vida social, ara ja ni això”, confessen amb resignació mentre amoixanen el bestiar que les busca. “Aquí sempre hi ha feina, és com treure la pols, quan has acabat has de tornar a començar”, descriu la Roser. “Com que ara no podem anar ni als pocs llocs on anàvem, et quedes a la granja que sempre hi ha feina”, rebla.

Totes dues perceben “cert reconeixement” a la necessitat de tenir ramaders a Catalunya perquè són una feina bàsica. “La gent no entendria que amb la llet passés com amb el material sanitari, que s’ha d’anar a buscar a fora”. Malgrat les mostres de suport hi ha la reivindicació: “Ens continuen pagant la llet a preu de derribo!”. Totes dues defensen que malgrat la pressió forània, aguanten. A traç gruixut, el mercat de la llet és pràcticament un oligopoli de les empreses franceses. “Pensa que l’excedent francès de llet entra a Catalunya a 0,14 euros el litre quan aquí el preu de cost de venda es dispara a 0,30”, comenten totes dues en conversa amb el Món.

Una situació que pot canviar arran de la crisi de la COVID 19. “Pot haver-hi marge per recórrer, a Catalunya som deficitaris amb llet, i ara amb la pandèmia l’Estat francès ordenarà que en un mes les vaques passin de tres munyides a dues i rebaixin components alimenticis que fan fer més llet”, detallen. “Potser veuen que han d’esmerçar molts recursos a aturar el virus i n’han de treure de les subvencions als productors de llet”, afegeix la Maria Àngels. “Som un sector estratègic, sí, però fins ara semblava que només ho veiessin els bancs”, ironitza la Roser. En aquesta línia, retreuen la poca confiança i escassíssima ajuda de l’Administració. Fins i tot quan detallen alguna anècdota del sistema de treball i de la burocràcia d’Agricultura sembla que els entorpeixin la feina. “Mira, hi ha gent que treballa a la granja i no ho diuen, o diuen que treballen a la indústria làctia… així estem…”, revelen.

“Omplir els breaks del supermercat”

La Roser exposa que a la vista de la situació es planteja anar més enllà de la producció de llet. Planeja fer tallers d’elaboració casolana de iogurt, kèfir o flams, o acabar de despertar la venda directa de llet com a producte de proximitat. Ara bé, no desmereix ni de bon tros la llei de break. “Nosaltres omplim els breaks que hi ha als supermercats, i en aquests moments és important que no falti la llet a les botigues i supermercats”, avisa. També s’estan mirant de fer teràpies amb vaques, com es fa amb els cavalls.

Però no només es viu de la llet envasada. Els derivats de la llet es troben per tot arreu de la cadena alimentària en milers de productes de consum habitual dels supermercats. “Hi ha coronavirus, però nosaltres no ens podem aturar i hem de garantir que el bestiar estigui bé per tal que doni el millor producte”, insisteixen. És aleshores quan totes dues es miren per dir que ho fan “encantadíssimes de la vida”, tot i les dificultats eternes del sector.

Si bé a cal Serret aguanten el cop de la crisi per l’essencialitat del producte, emfatitzen la situació inquietant en què es troben els ramaders de carn. “Els companys del xai, cabrit o vedella d’engreix ho estan passant magre”, observa la Roser. És una conseqüència directa del tancament de l’hostaleria així com de les grans reunions dels grans clients d’aquest sector. “Hi ha preu de carn reposada a l’escorxador que frega el ridícul”, remarquen totes dues. “No hi ha marge ara a la ramaderia de carn, però a la llet no anem gens sobrats, estem contínuament en risc i en dependència de la Política Agrària Comuna i del domini francès de la indústria làctia”, insisteixen.

La Cristina alleta els vedells a les nodrisses
La Cristina alleta els vedells a les nodrisses | Quico Sallés

Hi ha COVID però no contaminació

En la llarga conversa amb El Món també aprofiten per criticar que el “suport social” que ara reben no sigui prou per neutralitzar les acusacions de contaminar. “Resulta que érem molt contaminants, i ara les vaques continuen donant la mateixa llet i la contaminació s’ha esvaït”, puntualitzen. També es mostren especialment dolgudes i empipades amb qui les acusa de maltractament. “Els primers interessats a què les vaques estiguin estupendes som nosaltres, els primers interessats a no contaminar la nostra terra, allà on vivim i d’on vivim, som nosaltres”, defensen, mentre juguen amb dues vaques que tafanejen la conversa.

Plou molt. La Cristina, una treballadora de la granja polida i endreçada, s’acosta a alletar els vedells a les nodrisses. Mentrestant, uns xicots repassen el torn de les munyidores i els vorals de la granja amb un tractor. La Roser s’ajup i agafa un grapat de pinso. L’ensuma i se’l mira. “Guaita, això és clau, una granja sense nutròleg no es pot entendre”, avisa. De fet, Pep Guardiola deia el mateix als jugadors de les sis copes. “És clau l’equilibri nutricional tant per la qualitat de la llet com pel benestar dels animals”, sosté.

“Mira, hi ha taronja seca, que les torna boges”, descriu mentre separa el gra al palmell de la mà. Tenen una màquina impressionant, que sembla extreta d’un plató d’escena final de James Bond. Li’n diuen la Thermomix. Hi fan la barreja del cereal. Però ara pateixen per garantir que el plat a taula de les vaques sigui tan variat i ric. “No sabem si amb el confinament s’acabarà el subministrament de soja, o, pel capbaix en quina mesura disminuirà; de fet, avui ens deien que tampoc podien garantir el subministrament del bagàs de cervesa -la refeta de la cuita del cereal per fer la beguda- perquè amb els bars tancats no es se’n beu tanta”, expliciten.

La necessitat d’un sector primari potent

La Roser i la Maria Àngels gaudeixen d’una cafetera extraordinària a la granja. És a l’oficina, on passen moltes hores per la burocràcia. Des d’aquesta trinxera defensen la paperassa per tal de fer sobreviure el sector primari a Catalunya, malgrat les dificultats. “Hem d’aprofitar aquest confinament per demostrar la importància de tenir un sector primari a casa nostra, que ens pugui autoabastir”, insisteixen. Un sector que estan convençudes que “encara té marge per crèixer i per potenciar”.

Les ramaderes tampoc amaguen un cert “mea culpa” de què hagi de passar una desgràcia per conscienciar a la població de la seva feina. En primer terme, per la comoditat que durant molts anys la llet no ha necessitat cap publicitat perquè “ja és un producte bo i natural per naturalesa”. “No calia defensar-lo com un producte nou que surt al mercat”, exposen. “Fixa’t que per vendre xocolata el que deien és que hi havia un gran vaso de leche en cada tableta, així indirectament el producte es relacionava en ser saludable”, argüeixen.

També consideren que hi ha una “manca d’unitat estratègica en el sector”. “És difícil que anem a l’uníson perquè la feina xucla molt”, al·leguen. De fet, va ser un dels problemes que va detectar una sessió de treball de la facultat de Sociologia de la Universitat Autònoma amb totes dues i quatre ramaders més la setmana passada. “No hi ha gaire unitat entre joves i padrins, i entre tots plegats”, admeten. També inclouen que algunes explotacions han fet Pasqua abans de Rams i han estirat més el braç que la màniga en algunes inversions amb el risc que suposa treballar amb un producte que caduca aviat, molt perible.

La Roser i la Maria Àngels consulten el mòbil enmig de la granja Serret | Quico Sallés
La Roser i la Maria Àngels consulten el mòbil enmig de la granja Serret | Quico Sallés

Els ramaders i el COVID, sense baixes a Llombardia

El fet que hagi corregut la notícia de l’origen animal del COVID, la Roser i la Maria Àngels salten com una molla. Les garanties sanitàries que hi ha a Catalunya són extraordinàries. “Ja està bé amb la fama que els animals…, escolta, ningú no recorda la crisi per uns cogombres tòxits ara fa uns anys?”, incideix Maria Àngels. “I eren vegetals, coi!”, rememoren.

De fet, de coronavirus n’han fet classe. Saben perfectament distingir els tipus alfa i beta i si afecten a mamífers, en quina mesura ho fan. La setmana passada van fer classe sobre immunologia de la COVID 19. Totes dues estaven intrigades perquè els seus contactes de la Llombardia -tenen connexions amb grangers alemanys i dels EUA- asseguraven que no hi havien ramaders infectats per la COVID a la zona. “Potser estem immunitzats perquè les vaques porten anticossos d’un virus que és cosí germà?”, es pregunten. De fet, el viròleg que els va fer la classe els va respondre que no tenia prou dades per poder fixar una posició.

Quan ha acabat la tercera munyida del dia baixa l’activitat a la granja on sempre hi ha gent. En Josep, l’home de la Roser treu el cap a saludar, atrafegat amb un grapat d’albarans. Les vaques ja ensumen el capvespre i badallen. Jauen als seus matalassos de làtex tot i que paren l’orella als visitants. A elles, les coneixen. Fins i tot, es deixen agafar coquetes per tal que ensenyin que a la part de dalt de la boca no tenen dents. “La natura és sàvia, només hi ha dents abaix perquè puguin mossegar l’herba i no en tenen a dalt perquè no mosseguin la mamella de la mare quan popen”, expliquen. Una mostra més que la natura és tan sàvia. Ho és tant que, fins i tot, quan ataca sap que qui cuida de la natura és essencial.

Nou comentari