La pandèmia deixa sense personal l’hostaleria en pobles de muntanya

La crisi de la Covid-19 ha agreujat la falta de personal en els negocis d’hostaleria en pobles de muntanya. És el cas, per exemple, del restaurant Ca l’Ignasi, de Cantonigrós. El seu propietari, l’Ignasi Camps, lamenta que “des de l’obertura total, no hem posat més taules al menjador, no podem fer el que fèiem el 2019, no tenim prou personal”. Ca l’Ignasi és un un restaurant de cuina catalana cassolana, que ara fa un crit d’alerta per trobar treballadors i, d’aquesta manera, rellançar l’activitat.

Ara mateix estan treballant a mig gas, amb la meitat de taules que abans, tot i que el sector ja no té restriccions d’espai contra la pandèmia. Però la crisi de la covid ha eliminat la “xarxa” de treballadors de l’hostaleria en cap de setmana que han anat a altres sectors. Abans de la pandèmia aquest establiment comptava amb 22 taules, i ara en té 11. “Necessitem un parell de persones, amb ganes de fer coses, des d’estar a la cuina, fregar plats o fer sala amb els clients”, concreta l’Ignasi Camps.

D’aquí uns dies els marxa una persona i no han trobat substitut. Veient els números d’aturats i persones afectades per ERTO a la comarca, no s’explica per què no hi ha candidats. “Aquells que heu canviat de sector durant la pandèmia, torneu perquè us necessitem”, remarca el propietari. L’alternativa, avisa, serà “fer-se cada cop més petit”, fer menys àpats i amb més risc d’haver de tancar si les coses es compliquen.

Restauradors i un carnisser a un local de Cantonigròs, l’Esquirol (Osona) | ACN

La seva dona, Laia Cano, creu que el “desprestigi” social del sector hoteler és un dels motius i que la pandèmia ho ha acabat de rematar. “Es veu com una feina de baixa qualitat, està mal vist però m’agradaria explicar-los que es rep el ‘feed-back’ de quan la gent està a gust, directament, i aprens i coneixes el mon a través de les persones que seuen a les taules”, remarca. I ho diu ella, que és psicòloga infantil, que va deixar la consulta que tenia per emprendre aquest negoci amb la seva parella. Cano enumera també alguns dels avantatges de treballar en negocis familiars, com ara la flexibilitat, el bon tracte i unes bones condicions laborals. “I això és el que volem seguir fent i oferir un bon servei perquè el client quan vingui, cridi les persones pel seu nom i les valori”, afegeix.

Al restaurant Can Puntí d’aquest municipi tampoc poden reforçar la plantilla. El seu xef i propietari, Antoni González, explica que han passat de tenir 12 persones a ser-ne cinc i de 140 cadires al menjador, a un màxim de 70. Ells tampoc han ampliat les taules des de les restriccions sinó que s’han hagut de conformar amb aquesta dimensió. Tant ell com Camps remarquen que el sector i els convenis laborals han posat fi a les “jornades maratonianes”. “Recordo que el meu pare em deia, aquí saps quan entres però no pas quan surts i això ja no passa”, afirma González. Les jornades de 8 hores estan fixades i també hi ha hores extra. “I hi ha qui també prefereix treballar tres dies i després tenir-ne quatre entre setmana per fer tot allò que vols”, remarca l’amo de Ca l’Ignasi.

En altres indrets, com ara al Ripollès, la història es repeteix. El president de l’Associació d’Hostaleria del Ripollès, Fran Barroso, es queixa que no hi ha personal qualificat. “Falta personal preparat, no perquè s’ofereixin males condicions, sinó perquè ja no hi són”. Durant la pandèmia, la gent s’ha espavilat i ha buscat altres sectors per tirar endavant. Barroso té una taverna a Ripoll i explica que, veient que no podien tornar a muntar el mateix equip, també s’han quedat amb menys taules. A diferència d’abans, ara tanquen un dia per descansar (abans eren prou gent com per rotar i tenir obert tots els dies).

Nou comentari