Històries de panellets

L'antic costum de rifar panellets per Tot Sants només es manté viu a Reus, que el manté gràcies a una mobilització ciutadana de principis del segle XX

El panellet és la llaminadura per excel·lència de Tots Sants. El clàssic es fa amb una massa d’ametlles i sucre, arrebossat de pinyons -preparin la cartera- i pinzellat amb ou. També es poden cobrir de coco, xocolata, codony o ametlla trinxada, i les versions més estalviadores rebaixen la massa amb patata o moniato.

L’origen, bé, no està clar del tot, evidentment. Segons el costumista Joan Amades, els panellets són hereus d’un panet rodó, petit i anisat que es preparava com a ofrena per als difunts a finals del mes d’octubre. Però ell mateix es planteja una teoria alternativa: “Antigament s’havia estilat menjar castanyes ensucrades. Qui sap si els panellets tenen per origen aquestes castanyes. La mida i la forma les recorden força”.

El que està clar és que els panellets sempre han estat lligats a la celebració de Tot Sants. Abans, escriu Amades, “la gent portava els panellets a l’església en coves, cistells o panerets i els feia beneir i se’ls menjava dins mateix del temple en comunitat i com un acte litúrgic col·lectiu”. Els promesos, escriu, anaven a fer la castanyada a casa de les seves promeses i havien de portar aquests dolços. En algunes comarques, eren els padrins els qui en portaven als fillols, igual que els regalaven la mona per Pasqua.

A finals del segle XVIII, segons Amades, la fira de castanyes i panellets omplia de parades el barri antic de Barcelona, concretament els carrers del Call, de la Boqueria i de l’Hospital: “Guarnien grans platades de panellets i castanyes, combinats i distribuïts de manera que formaven dibuixos i figures capriciosos. A cada cap de taula posaven un canelobre i enmig un gerro de flors, que els donava una fesomia com d’altar. A la fira de l’any 1796, les parades passaven de dues-centes“.

Les rifes de panellets

Al Costumari Català, Amades també parla de les rifes de panellets, un costum originat a les ciutats a mitjans del segle XIX i que es va anar escampant per tot Catalunya. Primer, explica, es feia a les places i altres indrets de la ciutat, i després van agafar el relleu els cafès i les pastisseries. Aquests comerços muntaven els anomenats “ramellets”, que eren taules adornades amb llums, flors i plats plens de panellets. Els dolços es rifaven entre la gent del carrer, que anava jugant de parada en parada, i els plats s’anaven reposant perquè els ramellets sempre fessin goig i el show pugués go on

Al principi, les rifes de panellets es feien sobretot per carrers de Barcelona| Col·leció Joan Amades

Ràpidament, les associacions i les entitats recreatives també van començar a organitzar aquestes rifes, que encara es van fer més populars.  Actualment, Reus és l’únic lloc que manté viu el costum de rifar panellets per Tot Sants. Salvador Palomar, investigador de cultura popular i veí de Reus, ens explica el motiu pel qual aquestes rifes s’han mantingut fins avui a la capital del Baix Camp: “A mitjans del segle XIX, Reus era la segona ciutat de Catalunya en població i tenia un potencial associatiu enorme, per tant el costum de les rifes va agafar molta força. En aquesta època, potser es feien una vintena de rifes de panellets. A principis del segle XX, l’Estat va decidir agafar el control de totes les loteries i rifes, fins i tot les que organitzaven les confraries religioses. Només van aguantar les rifes de les poblacions amb poca gent, on potser no els empaitaven tant, i les rifes de panellets de Reus. Es van poder conservar gràcies a la mobilització ciutadana, que va ser impressionant. Es van recollir moltes signatures, es va anar a veure les autoritats i el tema va acabar arribant al ministeri d’Hisenda, que finalment va permetre que se seguissin celebrant. Pensa que a Tarragona, on també se’n feien moltes, van desaparèixer de la nit al dia per culpa de la prohibició”.

Les pastisseries, els cafès i les entitats, van començar a rifar panellets a mitjans del segle XIX | Col·lecció Joan Amades

Una anècdota, diu Palomar, explica molt bé fins a quin punt la societat reusenca estava vinculada a aquestes rifes: “El novembre del 1936, ja esclatada la guerra, se celebra una rifa de panellets muntada pel Socors Roig Internacional, l’organització de solidaritat dels comunistes, per recollir diners pel front. Tres anys més tard, el novembre del 39, també hi ha rifa de panellets, en aquest cas organitzada per la Falange“. Un costum, doncs, immutable als temps.

L’Orfeó Reusenc celebra aquestes rifes des de l’any 1926 i és l’entitat que més ha fet per mantenir viu el costum. Cada 1 de novembre, durant tot el dia, es rifen plats de panellets, licors i una gran panera final -allà n’hi diuenm, curiosament, “ramillet”. Les rifes són molt ràpides, hi ha vint boles en un bombo i qui guanya un punt pot bescanviar-lo per panellets o licors, tot i que hi ha premis que requereixen més d’un punt. El més curiós és que no hi ha butlletes, la rifa funciona per confiança. És a dir, algú de l’Orfeó va apuntant el número d’apostes que rep cada número, però no apunta el nom dels postors. Per tant, si el número guanyador ha rebut, per exemple, tres apostes, es confia que només les persones que hi han apostat reclamaran el punt.

Al llarg dels anys, altres entitats reusenques han anat organitzant les seves rifes, tot i que amb versions més modestes que les de l’Orfeó, que sempre s’ha mantingut com el plat fort del dia. Enguany, malauradament, no hi ha rifa presencial per culpa de la pandèmia. L’Orfeó, això sí, rifarà una panera entre els  qui hagin participat en aquesta campanya a les xarxes. I l’any que ve, ja serà un altre any. Si l’Estat no va poder acabar amb les rifes, el virus tampoc!

Més informació

Nou comentari