Hi ha qui no pot començar el dia sense prendre un cafè, i n’hi ha qui no ho pot fer sense el seu suc de taronja. Però el que segur que molts molts amants d’aquest suc deliciós no saben és que va arribar a ser indispensable a la nostra taula als matins gràcies a una campanya publicitària ‘enganyosa’, tal i com recull la cadena Cope.
A principis de la dècada dels 20 del segle passat, els venedors de suc de taronja no aconseguien portar els seus productes a les cases dels Estats Units. Es deia fins i tot que la taronja engreixava o produïa malalties estomacals, quan no era així. Tot i que el principal motiu de la seva falta de penetració va ser la seva distribució en llauna. El suc s’envasava en un recipient d’alumini, on el sabor es metal·litzava i generava un sabor fort i poc atractiu per al consumidor.
El punt diferencial que va aconseguir enlairar el projecte dels sucs de taronja va ser el fet de difondre que aquest producte curava l’acidosis. El bioquímic americà Elmer McCollum va afirmar que era possible curar aquesta malaltia gràcies al consum d’aquests sucs. Tot i que realment, l’acidosis, que es pot generar per una varietat de causes, podia generar fins i tot aquesta malaltia.
Tot i això, aquesta idea es va impulsar gràcies a una publicitat en la qual explicaven com una dona no tenia marit per culpa d’aquest problema: “Sembla que a Estelle li falta vitalitat. Tampoc s’esforça a ser divertida. Així mai atraurà als homes… ‘Acidosis’ és la raó que expliquen els metges”.
Malgrat els nombrosos científics que assenyalaven que aquesta hipòtesi era falsa, la ignorància de l’època es va apoderar dels milions d’estatunidencs i el suc de taronja va començar a agafar força. Però continuava implicant els problemes del sabor metal·litzat i no va acabar d’enlairar fins a 4 dècades després. Així i tot, es va passar de consumir una cullerada de suc a gairebé 8,6 kg de taronges diàriament.
