A Tarragona hi ha unes terres fèrtils, plenes de tarongers, clementiners i llimoners que desprenen una deliciosa olor cítrica durant tot l’hivern. Es tracta de les Terres de l’Ebre, l’única zona productora de cítrics a Catalunya, i que produeix al voltant de 50.000 tones de taronges a l’any. Tot i això, només al voltant d’un cinc per cent de la producció de taronges es comercialitza a l’Estat. La resta s’exporta a Europa o a països molt més llunyans. A més, els prejudicis o el desconeixement dels consumidors i les noves realitats del mercat agroalimentari són obstacles que amenacen la supervivència de les productores de cítrics catalanes.
Les Terres de l’Ebre són la zona limítrof de producció de cítrics a la península, ja que al nord hi fa massa fred a l’hivern i no es reuneixen les condicions òptimes. En canvi, les Terres de l’Ebre són perfectes pel seu clima temperat i per la seva bona irrigació. “Els tarongers necessiten un clima càlid i que a l’hivern les temperatures no siguin massa baixes, per sobre dels zero graus. Per aquest motiu no es poden produir taronges a Girona, per exemple”, explica a Vadegust Gerard March, cap d’administració de l’empresa Cítrics Terres de l’Ebre.
Gràcies a les fantàstiques condicions climatològiques i edafològiques d’aquesta regió es poden cultivar totes les varietats de taronges existents, encara que les més abundants –i les més comercials– són les Navelines, seguides de les Navel Lane Late, ambdues del grup de taronges Navel. “La gent coneix la Navelina, que és la primera varietat de taronja que es cull, cap a finals de novembre. Després d’aquesta, la taronja que més es ven és la Navel Lane Late que és segurament la més bona. El que passa és que no és tan rendible perquè és molt més delicada, molt fina de pell, aguanta molt poc la pressió del vent, és difícil de produir…”, assenyala a aquest diari Pio Gil, pagès i propietari de la productora de cítrics Mami Taronges.
Tot i que la varietat Navel Lane Late és més gustosa, avui dia sovint es valora molt més l’aspecte de la peça –un color viu i intens, una pell lluminosa, una forma perfecte…– que no la seva qualitat organolèptica. Com explica Gil, aquesta és una realitat que ha fet molt de mal al mercat agroalimentari. “La que més es comercialitza és la Navelina perquè és la més roja de pell, la primera que està disponible al mercat i perquè molt sovint és la més bonica. La Navel Lane Late, com que té la pell molt més fina pateix moltes més rascades i la gent no vol una taronja amb marques, encara que sigui més saborosa“, afegeix. L’estètica en el producte és un factor important en la seva comercialització. Per això, una taronja amb rascades serà molt més difícil de comercialitzar i es vendrà més barata, tot i que la qualitat gustativa sigui la mateixa o fins i tot pugui ser millor.
D’altra banda, un altre prejudici que ha perjudicat el mercat de les taronges va relacionat a la seva mida. “La gent vol taronges grans, estan educats així. Un arbre fa taronges grosses i menudes, siguin de la varietat que siguin. A la taronja menuda li diuen taronja de suc i a la taronja grossa li diuen taronja de taula, però és la mateixa varietat, la mateixa classe, collida del mateix arbre… Són exactament el mateix, però una l’hem de vendre molt més barata que l’altre. Hi ha molts prejudicis que hem de canviar”, defensa el propietari de Mami Taronges.
Per si no n’hi hagués prou, a part dels prejudicis que tenen els consumidors, com a nous obstacles al mercat dels cítrics hi ha l’augment de la varietat de fruites que trobem als mercats o a les grans superfícies. “El consum de cítrics a les llars catalanes ha baixat de manera aguda els darrers anys. Abans, a l’hivern podíem trobar només pomes, peres, plàtans i taronges, però avui trobem melons, caquis, kiwis, mangos… Centenars de fruites que arriben de l’altra punta del món”, lamenta Ximo Valldeperez, responsable de cítrics de la Cooperativa Soldebre. Segons ell, aquest és un dels motius pel qual avui dia el consum de cítrics a Catalunya ha disminuït radicalment.
Mami Taronges, com moltes altres empreses productores i distribuïdores de cítrics de les Terres de l’Ebre, produeix a través del sistema de producció integrada. Es tracta d’una agricultura sostenible i controlada que assegura un respecte pel medi ambient. A més, els cítrics d’aquest territori són producte de proximitat, cosa que permet als consumidors menjar-los frescos, acabats de collir de l’arbre.
Tot i els beneficis de comprar producte local i de proximitat, les dades posen de relleu les mancances del sistema agroalimentari a Catalunya: el consum de cítrics català prové principalment de la importació de països com Portugal, Egipte i Sud-àfrica. Això fa que les productores catalanes es vegin obligades a exportar, essent Alemanya el principal comprador, seguit d’Itàlia, França i Àustria. “En el seu conjunt, al voltant d’un 85 per cent de la producció de cítrics de les Terres de l’Ebre està destinada a països europeus, mentre que només un 5 per cent es dirigeix al mercat nacional. La resta va a ultramar”, destaca el cap d’administració de Cítrics Terres de l’Ebre.
“Nosaltres estaríem encantats de poder vendre tota la producció que tenim a Catalunya, però els mercats o els distribuïdors d’aquí no aposten pels fruits de les Terres de l’Ebre, sinó que busquen en altres mercats. Nosaltres el que volem és vendre el nostre producte i on trobem més valor afegit és a Europa. No és que a Catalunya no es valori el nostre producte però els consumidors busquen productes econòmics i això sovint ho troben en productes que vénen de fora“, afegeix March.
Sovint també es tracta de desconeixement. Segons March, a Catalunya tenim com a referència les taronges valencianes i molts consumidors no saben que les Terres de l’Ebre també en produeixen. Tot i això, Gil opina que no hem d’assenyalar amb el dit tan ràpidament. “Al cap i a la fi la culpa és nostra. Els productors de cítrics de les Terres de l’Ebre no hem sabut fer-nos un forat al mercat català, però hem de seguir esforçant-nos”, conclou el pagès.
1 
