Tota la història de la cultura -i per tant, de la gastronomia- està amarada de masclismes de diverses índoles, a vegades obvis i a vegades paternalistes. Els xefs, per rebutjar les dones al seu món, deien coses tan simples com que les olles eren massa pesades per a elles…
En una edició antiga -a cura de Felipe-Benicio Navarro- del llibre d’Enrique de Villena Arte cisoria -considerat el primer text gastronòmic en espanyol però que, no obstant, procedeix d’un original en català, ja que aquest autor del Renaixement va publicar en aquesta llengua abans de posar-se al servei de Castella-, l’autor de l’estudi i comentaris afirma: “No ha faltado quien motejases a don Enrique de Villena de afeminado y le censurase porqué tratara con cuerdo raciocinio, del buen orden y policía que debe observarse en la mesa de los reyes y magnates, pretendiendo encontrar en este hecho un indicio de perversión moral”.
De fet, el sexisme imperant a totes les cultures -de les de matriu islàmica millor no parlar-ne- ha fet que certes activitats i, especialment, la cuina es consideressin inferiors, indignes d’un home “com cal” i fins i tot del món acadèmic. La prova és que en diverses llengües hi ha mots denigratoris per al mascle que gosa entrar a la cuina, que sovint són sinònims d’homosexual: el cas del portuguès paneleiro (cassoler), de lexpressió caribenya cazuelero, de “cocinillas” i altres que es troben a l’Amèrica espanyola, al Magreb, etc.
Els homes de nació castellana- tan”hidalgos”, virils i recios,- ho devien tenir ben assumit: mentre que l”efeminada” Catalunya presenta un munt de textos medievals de cuina, Castella no en té cap. Perquè, fins i tot l’Arte cisoria, és escrit per un personatge de nació aragonesa i que escrivia en català (Els dotze treballs d’Hèrcules, per exemple) i que, per tant -com es pot veure en el lèxic- tradueix el famosíssim llibre esmentat -l’únic text en espanyol de cuina de l’Edat Mitjana al Renaixement- del català. És a dir: Castella, com és sabut en relació al Descobriment d’Amèrica i molts altres fets històrics, ha practicat una terrible censura d’Estat digna de Goebbels, a fi de modificar els fets: no els queda ni l’infant d’ Aragó, presentat com a paradigma nacional espanyol! Sempre ens podem consolar llegint l’escriptor Sánchez Ferlosio, que ha escrit que l’interès per la gastronomia és cosa de catalans efeminats o de bascos insatisfets sexualment i terroristes.
La veritat és que la cuina, una activitat humana fonamental, va ser inventada per la dona al Neolític -juntament amb la ceràmica i l’agricultura-, i quan va esdevenir una activitat de lluïment els homes se’n van apropiar. Així, ja a l’antiga Grècia, a l’antiga Roma, a l’Edat Mitjana i en el món modern, els grans cuiners sempre són homes. Ho és Mestre Robert, el primer cuiner d’Europa i dels Països Catalans (que els espanyols han transformat en “Ruperto de Nola”, a veure si colava).
No és, pràcticament, fins a Carme Ruscalleda -la cuinera més estrellada del món- que les coses comencen a canviar, i, sobretot a Catalunya, tenim un estol de grans dames de la cuina: Fina Puigdevall, la malaguanyada Mey Hoffmann, Iolanda Bustos, les germanes Reixach i tantes d’altres. Això dins el camp de l’alta cuina. I en el camp de la cuina tradicional tenim magnífics col·lectius -que si no existissin s’haurien d’ inventar- com el de les cuineres de Sils, i d’altres com les de Salt, de l’Alt Empordà, etc. El grup de cuineres de Sils, particularment, són un autèntic referent internacional, que han estat cridades a molts llocs de Catalunya així com a Itàlia, i també a Espanya, on han enlluernat amb el seu saber basat en la cuina tradicioal.
1 
