Tomàquets i enciams ufanosos cultivats a la ciutat estan en vies de trobar sortida comercial a Barcelona. L’Ajuntament explora amb la Generalitat com tombar els límits legals que avui impedeixen vendre productes cultivats en terrenys edificables, com és el cas de la majoria d’horts urbans. La proliferació d’espais de cultiu informals a la capital i a tot el país desafia la distinció clàssica de sòl urbà i no urbà i busca avui un encaix innovador en les normatives urbanístiques.
La solució no és clara i per això les dues administracions sospesen vies diferents per legalitzar aquesta demanda creixent. Entre les fórmules explorades hi ha reformar la Llei d’Urbanisme catalana, modificar el planejament urbanístic de Barcelona o fer plans especials a cada solar on es vulgui autoritzar l’activitat productiva. L’Ajuntament té una certa pressa, perquè voldria aconseguir el canvi abans no acabi 2021, l’any en què Barcelona és Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible. No obstant, el canvi de legislatura al Govern català no ha ajudat gaire a agilitzar les converses i de moment no hi ha un calendari tancat per al retoc legal.
A Barcelona hi ha censats un centenar d’horts diferents, dels quals només una quinzena serien municipals. A més destaquen projectes com la futura coberta agrícola del mercat de la Vall d’Hebron, que somia amb vendre els seus productes al mateix equipament. El premiat projecte Horts al terrat ja té 5 cobertes cultivades per 120 discapacitats. Fa anys s’havia estudiat fins i tot de cultivar el terrat d’un restaurant ubicat en un interior d’illa del passeig de Gràcia, un projecte privat que hauria descarrilat justament per no poder comercialitzar la collita.
Sostenibilitat també econòmica
En qualsevol cas, no es tractaria d’obrir la veda a una comercialització a gran escala. Tot el contrari. La producció d’aquests espais no és gaire abundant i de fet la majoria de la collita actualment s’absorbeix per la simple distribució entre els participants. Si hi ha excedents, es destinen a menjadors socials o entitats de beneficència. No obstant això, la venda seria un gran estímul per a desenes d’entitats que usen els horts com a eina d’inserció social.
“Molts horts els gestionem entitats o particulars amb pocs recursos i som totalment deficitaris: recuperar una part de la inversió ajudaria a sufragar-ne les despeses”, reflexiona Raquel Pérez, dinamitzadora d’Horta amb Gràcia. Aquesta iniciativa del grup Atra, nascuda fa 4 anys, ofereix una activitat saludable i un entorn normalitzat de socialització a persones amb trastorns mentals, sense sostre o amb addiccions.
Entre la ronda de dalt i el camp de futbol del Canyelles cultiven calçots, faves, cols, llimones, nespres… “Poder fer un petit mercat seria una gran idea, perquè faria més sostenible econòmicament el projecte i el tracte amb compradors i la preparació de caixes i d’una parada seria empoderador per als nostres usuaris”, explica. “Amb recursos extra com la comercialització es podrien fer coses més avançades a l’hort o l’entitat podria obrir nous projectes d’inclusió”, exemplifica.
Barcelona estudia 3 opcions
“Per poder vendre la collita cal una llicència d’activitat municipal i això vol dir, a més de demostrar que compleixes les normes sanitàries, poder acreditar que el terreny on estàs contempla aquest ús: aquí és on rau el problema”, analitza el gerent municipal de Medi Ambient i Serveis Urbans, Frederic Ximeno. “L’ús agrari en sòl urbà avui no està permès perquè se sobreentén que urbà vol dir urbanitzable i per tant no agrícola”, conclou.
La segona via és que Barcelona aprovi al seu plenari una modificació del Pla General Metropolità, tràmit que ha fet centenars de vegades. El canvi a introduir-hi seria que tot el terme municipal admetés parcialment l’ús agrari. Aconseguir els vots al ple rai, el problema de veritat seria rebre el vist-i-plau posterior de la comissió territorial d’Urbanisme de la Generalitat: “És molt probable que ens ho tombés perquè entraríem en contradicció amb una llei, que sempre té més rang que un planejament urbanístic local”, assumeix.
Per sortir de “l’atzucac”, diu Ximeno, l’Ajuntament ha consultat experts en urbanisme i posa sobre la taula política “3 línies de treball” no excloents. La primera via és la més ambiciosa i alhora lenta: modificar la Llei d’Urbanisme al Parlament de Catalunya. Així el canvi legal podria beneficiar tots els ajuntaments del país i no només la capital. “Seria l’òptim, però qualsevol modificació d’una llei vol dir obrir un debat polític, valorar derivades hipotètiques, negociar quant obres la porta a la comercialització…”, enumera.
Així, centra les seves esperances en la tercera via sobre la taula: tractar l’agricultura com una activitat i no com un ús del sòl. En llenguatge popular, poca diferència hi ha entre un ús i una activitat. Però legalment són dos mons apart. “Conceptualment es tractaria d’extreure l’hort urbà de l’ús agrari i que fos una activitat més dels usos urbans, com pot ser edificar”, diu el gerent. A priori només s’aplicaria a Barcelona, però es crearia un precedent i ràpidament altres municipis podrien usar la mateixa fórmula.
La Generalitat proposa una 4a via
A l’altre costat de la plaça Sant Jaume, en canvi, la posició oficial és més senzilla. L’àrea d’Urbanisme de la Generalitat considera que un hort urbà és una mena d’equipament. I perquè pugui fer-s’hi activitat econòmica –la venda de la collita– caldria “tramitar i aprovar un Pla especial urbanístic de concreció d’ús” per aquell solar, apunten fonts oficials. “No caldria introduir cap esmena ni en la legislació ni en el planejament urbanístic vigent”, afegeixen.
Per arrodonir-ne la legalitat, recomanen distingir els horts que són en terreny públic i els que ocupen un espai privat. A Barcelona n’hi ha de les dues menes, tant a peu pla com en terrats. Si està “orientat com a servei a la ciutadania en la modalitat d’autoconsum és preferible que s’implanti sobre sòls de titularitat pública, preferentment amb caràcter recreatiu”. Per contra, si un hort vol tenir “caràcter productiu” –és a dir, vendre el que cultiva– “caldria que estigués qualificat d’equipament, preferentment de titularitat privada”.
La Ponderosa, l’excepció total
Un cas realment singular és la Ponderosa, l’últim gran terreny agrari en actiu al pla de Barcelona. Són 7 hectàrees majoritàriament públiques al barri de la Ponderosa: encaixades entre vies de tren i carreteres però regades per les aigües d’un canal mil·lenari, el Rec Comtal. En època del tripartit es va requalificar la parcel·la per edificar-hi 2.000 pisos públics però la crisi de 2008 ho va fer aparcar.
Per sort, els enciams es van poder seguir cultivant i venent gràcies a una escletxa, recorda Ximeno: un sol urbanitzable però sense cap projecte d’urbanització en marxa pot admetre tot tipus d’usos de forma provisional. La Ponderosa s’ha refugiat durant una dècada en aquests llimbs legals i fins i tot comercialitzava la producció en un barracó in situ i dues botigues de la ciutat, amb permisos igualment a precari. El pagès que les havia cultivat durant 65 anys, Juan Ortuño, va morir el 2019 als 85 anys. Sense ell, el destí d’aquest espai ha quedat una mica a l’aire i això preocupa a veïns de Nou Barris i Montcada i Reixac.
Tot i que comuns i socialistes discrepaven en campanya electoral sobre aquest espai, un cop al govern municipal han consensuat mantenir l’activitat agrària i fer-hi un centre agroecològic. L’edificabilitat prevista es recol·locaria al voltant dels camps. En aquest cas, l’Ajuntament estudia també si convé revertir la requalificació per blindar-ho. Seria molt probablement el primer pas de sòl urbanitzable a agrari que viu un terreny barceloní després de tres segles de canvis a la inversa pel creixement de la ciutat fora de muralles.
Els resistents de Collserola
En definitiva, avui al terme de Barcelona hi ha molt poques finques agrícoles que comercialitzen els seus fruits. La majoria són a Collserola, on hi ha petits productors que han resistit la febre constructiva i que tiren endavant projectes singulars. És el cas, per exemple dels vins de Can Calopa o les mandarines de Can Carlets. Fins i tot s’hi ha recuperat una varietat autòctona, el tomàquet Mandó, gràcies als esforços de Damià Gibernet.
La serra és un oasi legal, perquè és sòl no urbanitzable. A més ara compta amb un nou planejament urbanístic que incentiva els usos agraris, tres dècades després del primer pla supramunicipal. El document inclou requalificar dues reserves per a equipaments, Can Llevallol i la Vall de Can Masdéu, per consolidar-les com a sol no urbanitzable i per tant cultivable.
La pastura podria tornar aviat
Les normatives modernes no només posen traves a l’agricultura a la capital. També hi prohibeixen explícitament la ramaderia, a través de la normativa que fa mig segle va acabar amb les últimes vaqueries de la ciutat per problemes de salubritat i queixes veïnals. Si bé avui no sembla gens probable la recuperació d’aquests establiments de llet fresca, sí que hi ha interès de les administracions per autoritzar la pastura de ramats –d’ovelles, per exemple– per prevenir incendis a la falda de Collserola.
L’Ajuntament de Barcelona té intenció de modificar aquesta ordenança, apunta Ximeno, però espera primer a l’aprovació definitiva del Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge (PEPNat) de Collserola, que actualment espera la darrera signatura per part del Govern. “Amb el PEPNat aprovat ja hi hauria una mínima base jurídica per autoritzar projectes de pastura mentre es va tramitant la nova ordenança”, sosté.
A Collserola hi van arribar a haver fins a 4.000 ovelles a Collserola. Actualment queden 4 pastors en tota la muntanya: un al Papiol, un altre a Sant Feliu, un a Sant Just i un a Montcada i Reixac. Aquest darrer, José Montoya, és veí de Ciutat Meridiana i l’únic a qui la serralada paga un import extra anual per fer tasques de prevenció d’incendis. Aviat, doncs, se’ls podria girar feina a tots quatre.
