Potser a vegades ens fa mandra posar-nos a bullir arròs, tot i que ens vingui molt de gust menjar-ne. No és que sigui difícil fer-ho, però és cert que pot trigar entre 15 i 20 minuts, temps del qual potser no disposem. I per això es van inventar els arrossos precuinats o directament cuinats, i que cada vegada van guanyant mes espai en els rebosts de les cases. Per aquest motiu, el diari ‘La Vanguardia‘ parla dels pros i contres d’aquests nous arrossos instantanis que s’estan imposant poc a poc en les nostres cuines.

Segons Beatriz Robles, tecnòloga dels aliments, els que es compren en gotets i que ja estan completament cuinats, “no tenen per què ser diferents des del punt de vista nutricional de l’arròs blanc que es prepara a casa. Però sí que pot haver-hi diferències si es compra ja preparat amb altres ingredients. En aquest cas caldrà fixar-se en el tipus d’oli utilitzat, si és d’oliva, de gira-sol o d’un altre tipus, la carn o les verdures que conté, perquè això sí que pot condicionar la qualitat del que es menja i afectar a la dieta. I cal tenir en compte també la quantitat de sal si es tenen problemes de tensió”.

Arròs blanc | Pixabay

Diferents són els arrossos pre-bullits, que generalment es presenten en bosses individuals, i que poden ficar-se directament a l’aigua bullent. Resulten pràctics, perquè triguen entre 5 i 7 minuts a coure’s. Tot i que no és convenient utilitzar-los per a preparar receptes d’arròs en què aquest es cuini al mateix temps que altres ingredients, tipus paella i similars.

Triga menys a cuinar-se perquè s’ha sotmès a un procés de cocció mitjançant vapor i posterior assecat que fa que apareguin diminutes esquerdes en els grans. L’aigua de la cocció arriba més fàcilment a l’interior del gra, que s’estova de seguida. El resultat no difereix del que s’obté en fer arròs blanc, a part del preu, perquè acaba resultant bastant més car que el convencional.

Escurçar el temps de preparació no és l’objectiu principal d’un altre tipus d’arròs per-bullit, aquell que acostuma a anunciar-se com el que “no es passa ni s’enganxa”. És un arròs vaporitzat, que se sotmet a un procés tecnològic conegut com parbolització. Aquest és un tipus d’arròs recomanable per a paellers poc experts, que no tenen molt controlats els temps i les proporcions entre aigua i arròs. Però rarament els usarien els defensors a ultrança d’aquest plat tan tradicional de la gastronomia espanyola.

Un arròs, en una imatge d'arxiu | Europa Press
Un arròs, en una imatge d’arxiu | Europa Press

“Un dels seus principals inconvenients és que té menys capacitat d’absorció de l’aigua i, com a conseqüència, dels sabors que li transfereixen els ingredients típics d’un arròs tradicional”, diu la tecnòloga dels aliments. D’aquí ve que el resultat sigui un plat menys saborós.

En canvi, afegeix, “des del punt de vista nutricional té avantatges, perquè manté una major concentració de minerals i vitamines”. Es deu al fet que en remullar-lo amb la pela, part dels nutrients romanen en el gra, i acaba sent més semblant des d’aquest punt de vista a l’integral que al blanc.

No és l’única propietat. “Precisament gràcies a aquesta nova estructura que adquireix, el midó es converteix en el que es coneix com a ‘resistent’. Això significa que el nostre organisme triga més a digerir-lo i ho fa amb una certa dificultat. A més, una part es queda sense digerir, per la qual cosa fermenta actuant com a aliment per als bacteris dels intestins.

Nou comentari

Comparteix